30 de gener del 2013

Entrevista amb Joan Blázquez (part II)

Crear fins a l'infinit (i més)  



L'escola a Cuba

–A Cuba va ser on vaig muntar dues escoles d'orfebreria…

–Això com va sorgir?

–Va sorgir perquè una gent va portar una orquestra cubana molt maca i em van dir de fer una festa benèfica a casa, a Altafulla, per recollir diners per ajudar a les escoles. Vaig enviar targetes a tots els meus clients i es va fer aquell sopar. I això em va donar la idea per muntar una escola de joieria a Cuba que no existia. Els hi vaig proposar, vaig parlar amb el cònsol. Vam fer un parell de festes xulíssimes i vam recaptar diners.
Comprem eines, una empresa a La Havana es va encarregar de fer les taules de fusta i el muntem.

–L'escola tenia molts alumnes?

–Era per a 9 a La Havana i per a  4 a Trinitat. Jo els vaig portar el pla d'estudis, llibres d'aprenentatge i tot. Vaig escollir als mestres. Em van presentar a diverses persones.
Després els anava a visitar de tant en tant i durant un temps vaig deixar de fer-ho. Em sembla que la cosa  ha anat una mica a menys. No l'han sabut mantenir.

–Ha perdut el contacte?

–Fins fa poc vaig rebre una invitació per donar unes xerrades i no vaig poder anar. Però em va desanimar una mica que no han sabut mantenir el que havia fet a l'inici.

–I aquí? Hi ha joves que volen ser orfebres o joiers?

–Aquí passa com a totes les escoles d'art que estan amb la cosa de l'art abstracte, modern i que els professors ja no són professors. No ensenyen l'ofici primer. Com fer. Dalí quan li van dir que es dediqués a noves tendències, a crear i tal va dir: –No. A mi m’ensenyeu a pintar, i a crear, ja us ensenyo jo a vosaltres!

L'ofici no s'està ensenyant i aquest és un problema. Sóc artista i artesà alhora. I això s'està perdent.
La gent de Suïssa ho fa així: primer veuen si serveixes. Si ets un manetes. Si no ho ets, no serveixes. Després li donen més hores de fàbrica i taller que l'escola. Fàbrica que treballa de veritat.

–Falta d'equilibri?

–Qui crea és l'artista i l'artesà és el que té l'ofici. Poden haver artesans que treballen al taller i fan treballs que l'artista crea i els diu com ho vol. O pot haver l'artista que és l'artesà que és l'ideal.
Perquè si el teu creguis i no ho fas tu mateix, et faran allò que heu creat però no el que tenies al teu cap.

Si ho fas tu, pots canviar sobre la marxa de vegades t'adones que hi ha coses que has de variar i has de saber variar creant.

Un pintor és artista i artesà. Sap fer veure. Veu coses que altres no veuen.
Miri, quan era petit, estava hores mirant racons de la Catedral que la majoria de la gent no s'atura a mirar. Jo li donava molta importància al picaport, a un clau de la porta de la Catedral. Mirava aquests claus i em deia: quins claus tan bonics. Com feien aquest ferro per donar-li aquesta forma? I pensava: Quina cosa tan complicada! Això no ho feien de fosa (fundició) sinó que això estava fet forjat.

–En aquella època hi havia més oficis no?

–Si, i es veien treballar ja que deixaven les portes de casa obertes i de petit els veia treballar. Hi va haver un llibre que va fer un americà que parlava només de les forges de la Catedral. I ningú es dóna compte. Les gàrgoles són una altra cosa increïble de la Catedral.



–¿Vostè a conegut a Dalí i a Picasso?

–Home, m'hauria agradat! Jo quan penso en aquelles èpoques dels cafès, que s'ajuntaven artistes, poetes. I m'agradaria poder parlar amb artistes de tot tipus. Jo estic amb un poeta i m'encanta que m'expliqui les coses gairebé millor que si fos un altre joier. Vull que em diguin coses que em xoquin. Que em diguin coses que jo no sàpiga.

–Aquí, a Tarragona, els artistes s'ajunten?

–No. Tarragona no és un poble que vagi unit per les coses. Som molt individualistes. He tingut tracte amb un fotògraf molt amic però té més èxit fora de Tarragona. Això que ningú és profeta a la seva terra, és una veritat molt gran. Però a Tarragona és molt més. Aquí això és exagerat. És una ciutat que no  s'autovalora.

–És una ciutat pessimista?

–Molt pessimista. Pobletana i acomplexada.

–És curiós, vostès estan envoltats d'art. Ho tenen tot. Em fa la sensació que aquí això no és tan valorat. Pot ser?

–Tarragona ha d'ensenyar tot el bo que té.

–Veig que el modernisme és molt present en la seva obra.

–A mi el modernisme em va entrar molt fort. Jo era una persona inculta a nivell artístic, no sabia ni tan sols el que era modernisme ni el que era Barroc. Jo veia una cosa, m'agradava o no m'agradava sense saber el que era. I ho vaig anar aprenent després. Jo sempre dic que si el modernisme no hagués existit potser jo l'hagués inventat per circumstàncies. Al ser escultor i joier, a l‘agradar la figura humana, les coses irregulars doncs més o menys coincideix. Possiblement en veure modernisme i gòtic té molta relació també. La prova està que en l'època modernista també es va fer molt Neogòtic.
Del que em sento orgullós és que els meus joiers, la gent sap que són els meus joiers. També tot s'assembla a alguna cosa.
 


No segueixo la moda

–En quin moment es va sentir que podia crear?

–El principi de l'ofici per a mi era inventar. Fer coses tècnicament complicades

–Copiava en aquell moment?

–No. Feia coses que ja s'havien fet. No tenia moltes ocasions al principi per posar el meu estil. Ho feia per exemple amb algú de la meva família que si encarregava una polsera, això l'hi feia jo.
Quan venia llànties de fang semblants a les romanes i m'inventava jo els motius. Ja m'agradava no fer-ho igual sinó donar-li una volta. Jo gaudia canviant les formes. Ho feia a la meva manera.

–L'estil que té ara ha passat per diverses etapes?

–Les etapes van variant una mica. Jo sempre he fet una mica de tot. La moda és o tot petit o tot gran. Jo sempre he fet els dos i com jo he volgut. Una de les coses que no he fet és seguir la moda mai. La qual cosa no vol dir que no hi ha coincidències.



–I les dones què diuen?

–Amb algunes he tingut problemes quan vaig voler variar alguna cosa o veia per exemple que una arracada podia pujar dalt de l'orella. Però m'ha passat que de sobte venia la moda amb aquesta variant i és que clar, avançar-se a la moda o no fer el que és la moda és no vendre.

Tinc un tipus de clients clàssics i altres que accepten el que els dono. La majoria de la gent ve i et diu: jo vull alguna cosa original, una peça única... però al final volen una peça única igual al del veí. Per això has d’amollar-te una mica a seguir els gustos de la gent. Com a mínim la mida de les coses. Si es porta or groc o or blanc d'acord amb el que s'usi en aquest moment.

–A mi em va donar molta curiositat en el disseny d'alguns dels seus rellotges per què porta el quadrant a un extrem? És alguna cosa ergonòmic? Vaig pensar: serà perquè molesta?

–No. És una gràcia que es vagi de la mà. Tècnicament no té cap raó. L'únic disseny que té una raó tècnica és el disseny del Commandeur que sí aquest és inclinat. No has de moure el braç per veure l'hora.
Li vaig voler donar aquesta inclinació. A nivell tècnic està més pensat que els altres. També volia fer alguna cosa més irregular. Més alt d'aquí més baix d'allà, o em deixava un buit per poder ficar una part de la corretja pel costat més alt per poder graduar la mesura.

La tapa del darrera també per poder gestionar la mecànica. Sempre cal anar pensant. El que em passa sempre és quan vaig acabant un treball, en el moment de l'acabat de la feina que és quan poleixes la peça i és on un més gaudeix i és que no ho gaudeixo.

–No gaudeix en veure el treball final?

–Ja estic pensant en l'altre projecte que vull fer o tinc al cap.
Tinc la il·lusió de fer un bolígraf que fa molts anys que ho volia fer. Jo buscava una càrrega de bolígraf metàl·lica perquè aquest no té res a veure amb un bolígraf normal. Aquest disseny és molt obert. La càrrega està a la vista i l'altre dia en una llibreria que em va ensenyar un munt de càrregues i sobre em surten amb una que és especial i que es va fer per a la NASA en el qual es pot escriure en tots els anglès. És una càrrega tancada i hermètica i porta una pressió dins especial que fa que es pugui escriure així. I no li afecten les temperatures ni molt baixes ni molt altes i a més es pot escriure sota l'aigua.

N de la R. Com serà que es posa boig que entre l'entrevista primera i la producció de fotos ja tenia llest el disseny.

 

–Vostè s'adapta a les maquinàries?

–Jo compro el millor. Les maquinàries dels meus rellotges es fan a Suïssa. Hi ha moltes mesures. Jo puc dissenyar la mesura de caixa que vulgui perquè de seguida trobo la maquinària per al disseny de rellotge que faci.

–Qui és el client que li compra els seus rellotges?

–És més joia que rellotge. Jo sempre dic per veure l'hora et mires el mòbil. La gent es gasta els diners en rellotges. Compren marques. És una peça que atreu i que és atractiva i té la seva gràcia.
Quin servei et dóna un penjoll o un anell? Té un valor i té la seva gràcia. És tota una sensació psicològica.
De la línia Commandeur tinc de pila perquè no fallen i van la mar de bé. Però el més bo que tinc de la línia Commandeur és automàtic i mecànic. Perquè està pensat una mica de cara al col·leccionista  i la persona molt exigent. És menys exacte.

–Tots els rellotges són iguals o cada un té un detall o toc individual?

–Les joies que jo faig encara que faci una sèrie. Per fer un model d'aquests, s'han de fer motlles i s'han de fer moltes proves perquè tots els molls que té són d'or. I l'has de temperar, calcular el gruix, la forma i coses que cal inventar. Com tot, és artesanal. Si jo fés dos rellotges iguals amb la mateixa mesura, el que faria és modificar algunes coses. Algun porta un brillant de més. O pesa més o menys. El que no puc fer és una peça única i al següent un altre model.
Jo per exemple d'un rellotge venc 50. Jo venc els únics 50 del món!

–Els seus dissenys més antics algun no ho fa més?

–Jo tinc milers de dissenys de joies. Potser tinc 2000 anells. Jo no estic fabricant tots els 2.000 però de vegades alguns potser s'ha quedat descatalogat un que té 15 anys però segueixo fent un que des de fa 30 anys el segueixo fent.
Deixo de fer aquells que sembla que no es vendran. De vegades torno a treure motlles que tenia de fa temps.
Però el meu és atemporal.

–Quin és el seu disseny més clàssic? La seva joia fetitxe?

–El meu millor disseny és l'últim. Sempre es viu amb la il·lusió de que  vols superar tot el fet anteriorment.



–Incorformista?

–És així. La següent. La peça que no has fet serà la millor del món. Com diu el frase: En amors, les carícies somiades són les millors.

–Hi ha alguna part que no controla mentre treballa? Pot deixar una mica lliurat a l'atzar?

–Sí. Jo faig moltes coses que les faig perquè les vull fer. No me les demana ningú. Puc veure fins on he arribat.

–Els seus fills segueixen la seva empremta?

–Bé, dos fan música i tinc un petit de 7 anys. El més gran de tots que és més empresari i pot ser que ara li doni per fer l'ofici i té mans i idees. No sé si ho farà o no. Si ho vol fer i ho fa feliç molt bé.

–Vostè ho força o els acompanya?

–Mai els he dit res. Que facin el que vulguin i que facin el que els agradi. Si tenen molta sort que trobin la felicitat amb la música i jo els donaré suport en tot el que pugui.
I l'empresari veig que té qualitats i jo el vaig ajudar tot i l'esforç que implica ensenyar. Perquè a mi no m'agrada ensenyar. Perquè no és que no vulgui. Ensenyar és perdre el temps. Mentre ho faig no estic fent el que jo vull fer. Jo serviria per ensenyar perquè una persona es posi al costat i miri i vegi el que faig i com ho faig.
Jo he creat eines per fer algunes coses on necessito fer determinada cosa.

–Com plasma la idea? Fa un esboç abans?

–Això meu és una cosa bastant particular. Molt normal no és i no sé si li passa a altres persones. Jo quan he de fer un disseny ja sigui per encàrrec o alguna idea meva. Abans t'has de adaptar a la persona, al pressupost a les mesures, saps? al caràcter o personalitat d'aquesta persona i a la joia que pot ser adequada per a aquesta persona. Fer una escultura és diferent. Però fer una joia és com fer una escultura que te la portes posada.

A partir d'allí o un encàrrec, agafo un llapis i paper i goma. Em fa molta mandra dibuixar. Vaig esborrant i corregint i aprofito el mateix dibuix. Aquí em concentro molt. Faig una primera línia per marcar un eix central i a partir d'aquí començo a fer alguna cosa. Sempre començo sense saber el que faré.

–I després a fer el motlle?

–Si. I em poso com boig per anar a la taula a fer-ho. Dibuixar em fa mandra.

–L'escultura és molt difícil de fer. A mi m'agrada molt els esclaus de Miquel Àngel…

–L'obra sense acabar és una mica això el que jo busco. La màgia del que sortirà d'allà. Moltes obres meves les deixo sense acabar com feia Miguel Angel. Trencar una cosa ha de tenir un equilibri brutal. El trencat de vegades és el que més m'ha costat. A mi m'agrada que es vegi el cop de l'eina.

–El procés de fer una joia quant de temps porta?

–Depèn. Un anell puc fer-ho en una tarda o puc tirar una setmana per fer-ho.

–Quina va ser la joia més rara que va dissenyar?

–Coses rares he fet un munt. Home, pot ser el Sagrari que m'han demanat. Perquè tècnicament és complicat. Aquestes peces han de sortir i acoblar després. Hi ha un rebombori aquí important. És una cosa especial. Aquest tipus de treballs no es fan cada dia. Entre la plata i l'or serà una peça única. Estarà a l'Església de Sant Joan que és una parròquia molt gran i molt antiga.
Té una nau central molt gran i a la dreta té una nau que no està malament i aquí hi haurà el Sagrari.



28 de gener del 2013

Entrevista amb Joan Blázquez (part I)

El Blázquez de Tarragona



Aquí a Tarragona tothom sap qui és ‘El Blázquez’. Així mateix, l’anomena la gent. 
Tarragona és un poble disfressat de ciutat i la forma d’anomenar-lo així té molt de poble. 


El del carrer tal, l’escriptor, el Pep i... El Blázquez. 

Artista, joier i artesà amb un estil molt personal i inconfusible, queden molt pocs com ell, tan fidels a un estil propi. 


També li diuen el ‘Dalí de Tarragona’. No estic molt d'acord amb aquesta denominació. És ‘El Blázquez de Tarragona’ i punt. Té la seva història, el seu lloc i la seva empremta. 
Les seves joies no tenen un temps definit, tampoc persegueixen modes, estan per davant o darrera d'elles.

L'entrevista que ens ha concedit la publicarem en diferents capítols. De fet es va fer també així, perquè la primera part es va realitzar dies abans de la festa major i vam parlar unes dues hores, un mes més tard li vam fer la producció de fotos i el millor de fer-ho així va ser he pogut ser testimoni de la progressió d'alguns encàrrecs i dissenys que estava realitzant en aquest moment, com El Sagrario, per a l'Església de Sant Joan de Tarragona, i el disseny del nou bolígraf de la col·lecció Commandeur que ja ha presentat. 
 

La cita va ser en la mateixa botiga, en el número 22 del carrer Major, molt a prop de la Catedral que a propòsit, és molt Blázquez. La vida d’en Joan i la Catedral van de la mà. 
La seva vida està molt lligada a ella com podran veure en molts detalls de les joies que fa, la Catedral de Tarragona està omnipresent en tota la seva obra.

La botiga té un aire modernista. Tot el front ho va dissenyar ell. A l’entrar al local és com si el temps s'hagués detingut per un moment, com si allí existís realment una màquina del temps. 

Les seves joies en vitrines de cristall i fusta il·luminades, paper color verd a les parets i els llums amb cert aire Art nouveau. De rematada en un racó, el bust de Blázquez amb ulleres, que ens mira.

Espero  a que em cridin i abans, observo la seva foto, amb aquest aire enigmàtic, amb el seu bastó el cabell blanc que retalla el fons negre, sembla un mag. M'intimida. Vaig amb cert ‘cagazo’ a l'entrevista.

Però quan veig a la persona que m'obre la porta del seu estudi damunt del local, la intimidació  s'esvaeix de seguida. De gran tracte i bones maneres, prim, quin, amb una esquena súper recta que em sorprèn perquè generalment la gent que treballa asseguda fent aquest tipus i treballs caminen tots encorbats.


Li agrada conversar i de seguida parlem dels treballs que estaven repartits per les seves taules. No sé si són els anys, però té una paciència de Buda increïble. Vaig ser testimoni de com el “piquem” en la producció de fotos.







Crear en temps regirats

Quan em va rebre, tenia la TV encesa i en aquest moment, s'estava fent la volta ciclista. Blázquez s'havia adonat que aquest dia descansaven i en el seu lloc estaven passant la novel·la “Estimar en temps regirats”.


Jo no la segueixo, però quan la donaven en la 1, l'escoltava com un programa de ràdio ja que el programa el feien després de les notícies. I com em deixava la TV encesa, escoltava la música i la veu xiuxiuejant dels actors que em relaxen per treballar. Aquí tots parlen baixet. En l'època de Franco es parlava baixet? 

–Li agrada la novel·la? La dels murmuris?

–Em dóna una mica de mal rotllo aquesta novel·la perquè parla d'una època que jo l'he viscut i hi ha moments que m’indigna perquè això era així, quan veus l'època del Franquisme… que poder tenia aquesta gent. No eres ningú allí entre ells. Feien el que volien amb la gent. Com passa en totes les dictadures.

–Va començar de molt petit a treballar...

La joieria la vaig conèixer casualment. Per no voler estudiar. No m'agradava estudiar i des de molt petitó sempre he fet coses, feia talles de fusta i les venia, feia llànties de fang, d’aquestes de tipus romà per buscar-me la vida. 


Feia d'escolanet per guanyar-me un dinerito perquè a casa meva no hi havia diners ni per comprar una joguina. Llavors me'ls inventava jo, a part de que gaudia fent-los.
 
Fins al punt que avui en dia em dóna la sensació que segueixo sent com si fos aquell nen que feia coses i gaudia, ara em passa el mateix amb l'ofici.

–Ja tenia aquest do per fer coses però, qui li va ensenyar?

–Jo veia a uns tallistes que per arribar al turisme, el primer turisme que venia aquí, venien cusis imitació al romànic i les feien al carrer davant  de cada botiga, amb una taula i les seves eines, treballaven perquè el turista rl veiés allí tallant i això la veritat, era un ganxo que cridava molt l'atenció.

Jo passava hores dempeus mirant com tallaven. Allò que  que aprens del que fan o que vols endevinar el que faran, dius: ara agafarà aquella eina, ara això, això ho llevarà amb la mà, i bo... total que jo flipava, em preguntava com és possible que hi hagi gent que pugui fer això tan bonic.

I bé, ja m'anava a casa, agafava un tabloncito de fusta i per a Reis al meu pare li vaig demanar que em comprés un joc de gúbies per tallar. Debia tenir 11 o 12 anys.
 

M'ho va comprar i a partir d'aquí vaig començar a fer-ho. A tal punt que vaig vendre unes talles que vaig fer i em van donar 800 pessetes que és el que em va costar una bicicleta. Amb el preu d'una talla em vaig comprar una bicicleta que tenia canvi de plat, canvi de pinyó que en aquella època era una bona bicicleta.
 

Total, que també feia llànties de fang que em compraven els comerciants per vendre-les ells. Antiquaris, alguna casa d'objectes de regal de cara al turista. Igual et venien una ballarina com un torero, saps? Allò típic que els turistes compraven. En aquelles hores tot eren toreros, ballarines, banderilles. 

Llavors vaig voler deixar d'estudiar i els meus pares em van parlar casualment que hi havia un taller de joieria que necessitava un aprenent. Jo mai havia pensat a ser joier. Ni sabia en què consistia a ser joier.
 

–Però què pensava que havia de ser artista, que havia de ser un pintor, escultor?

–No, això ho vaig pensar com un somni inassolible. Com una cosa que no ocorriria mai. Que bonic seria! Ser artista i viure de l'art, perquè veia les escultures i les pintures de la Catedral i passava hores mirant els plecs de les figures. Era com anar una mica més enllà de la realitat. 


Tenir el Do de fer això era gairebé un impossible. Ho veia alguna cosa miraculós gairebé.
 
Llavors quan vaig començar a fer les primeres talles i veia que anava sortint, vaig pensar, perquè no? Vaig pensar que tindria un ofici com el meu germà gran, d'electricista, lampista. Alguna cosa així i gràcies.

–I els seus pares què deien?

–No em posaven cap inconvenient. Al contrari, em van comprar aquelles eines. Record que el meu pare li ensenyava als seus amics les meves coses i deia: –mira, això ho ha fet el meu fill. I clar jo estava allí i veien a una criatura. I deien: –ell? L’ has ajudattu! i els deia: –No, l’ha fet ell sol! I els altres es quedaven com que no s’ho acabaven de creure.
 

I llavors jo començava gairebé a creure'm que podia servir per fer això.
Quan va sortir aquesta plaça d'aprenent per a un taller de joieria vaig dir, ja que haig de fer alguna cosa vaig a provar-ho i va ser entrar al taller i mirar el que estaven fent ja que sempre vaig ser molt curiós amb qualsevol ofici, i de sobte vaig acabar de descobrir l'ofici de la meva vida perquè el que es pot arribar a fer amb això és una cosa increïble.

–Eren tots nens aprenents com vostè, tutelats per un mestre?

–Hi havia el Cap de Taller, que para mi era gran, clar jo era nen i ell tindria 40 anys i després uns altres de 18 anys, 20 anys. Més grans que jo. Ho vaig veure de seguida. Jo amb això puc fer el que vulgui.
És clar que en aquest ofici calia tenir mans per fer-ho i amb la trajectòria que portava ja de criatura de fer cosetes això ja se'm donava bé. 


Però després has d'inventar, has de crear. No només per crear disseny sinó fins i tot tècnicament. Has de ser un micro enginyer.
 
Perquè hi ha coses que no les fas perquè no està l'eina per fer-ho i has d'inventar l'eina.

En aquest taller l'aprenent havia de fer els encàrrecs, escombrar, fer cosetes, la qual cosa em deixaven fer. Total que amb 15 anys em vaig muntar el meu propi taller a casa i vaig dir: ara faré el que em dóni la gana.

–I va deixar el taller

–I vaig anar a buscar treball a les joieries per pagar-me les eines que havia comprat i de seguida em van donar treball, al principi coses fàcils,  fins que al final em donaven a mi el més difícil per fer.









–I com va anar creant el seu estil? Ha tingut cap mestre o referent?

–Amb haver vist com es fa alguna cosa en el gairebé any que vaig estar d'aprenent ja em va donar temps per veure tot. Llavors ja sabia tot el que s'havia de fer. 


Fins i tot jo tinc una teoria que encara la mantinc: Una persona que no sigui capaç de fer alguna cosa només mirant, és que no serà capaç de realitzar cap tipus d'ofici. Després ve la pràctica.
 Però mirant s'aprèn.

Quan vaig muntar el meu taller, la taula d'orfebreria la vaig dissenyar jo, a la serradora que els vaig demanar els corts els vaig portar els plànols de la taula. Jo era un nen i em veien com a tal. 


I mai vaig treballar de fuster. He vist treballar a un fuster o havia vist un moble i ja sabia com s'havia de fer.
A la joieria has de saber llimar, donar-li un gest especial a la llima, saber serrar molt bé, saber soldar. Cal aprendre a soldar coses petitones i repartir el foc d'una manera especial si són peces de diferent grossor.
 

De petit havia ajudat al meu germà que era lampista i el feia soldadures en plom que no era fàcil.
 També vaig ser a una escola de mestratge on s'aprenen oficis i vaig aconseguir fer el que jo volia. Jo estava en una fase preparatòria i s'ensenyava en aquesta època una miqueta de cada ofici: electricitat, fusteria, fer plànols i totes aquestes coses jo ja sabia fer-les perquè les havia après del meu germà.
 
I llavors jo agafava una fusta i els preguntava: puc fer un Crist? I em deixaven fer el Crist!

–Ja li veien alguna cosa diferent a vostè.

–El que no podia aguantar jo és aquesta norma tan insulsa.

–Era una època dictatorial no? Com feia per ser lliure amb tot això?

–Ja em deien ‘l'inventor’. Jo anava al col·legi amb joguines. Per exemple, veia una pel·lícula de romans on hi havia catapultes i jo me les feia i les portava al col·legi. Els professors veien això.
 

El primer patinet de dues rodes m'ho vaig fer jo amb rodes d'un coixinet.

–Com era Tarragona en aquesta època? Plena de cures?

–Cures, militars, ferroviaris i portuaris i en aquesta zona veies algun Pagés. Recorda que al carrerCavallers venien amb el carro que guardaven allà.

–I la vida era millor?

–La vida era diferent. Saps què passa? Les persones ens fem a tot. A mi m'agrada viatjar i anar a algun lloc on parlen el meu idioma en català o castellà. Per desgràcia no parlo altres idiomes. 
A mi m'agrada enrotllar-me amb la gent i que m'expliquin la seva vida i tot això.




 

Jo a un lloc que he anat molt és a Cuba i em recorda molt la meva infància. La forma com viuen allí. I t'adones que per ser feliços no fa falta molta de les coses que tenim. 

Jo de nen saps amb quina joguina vaig ser feliç? Un gran somier antic que van deixar a casa meva i estava al pati de l'escala.
 

Ho vaig agafar un dia a la tarda amb el meu germà i vam portar a les escales de la Catedral. Vivíem al costat de la Catedral. I posàvem el somier com un catamarà, ens pujàvem varis i ens llançàvem per les escales amb el somier! Aquesta era la millor joguina del món. I no vegis la cua de nens que es feia. Jo com era l'amo del catamarà, hi pujava sempre.
 

Una de les coses que vaig veure a Cuba una vegada en una carretera em vaig detenir a veure un camió amb molta gent darrere i dempeus. Em donava la sensació com els reportatges que un veia en televisió quan la gent fugia en camions de la guerra.
 

I jo pensava, potser aniran al camp a treballar. Però no, en un parador vaig observar que la gent baixava d'aquesta caixa del camió per menjar-se els seus entrepans i reien. Però si ho estan passant la mar de bé. I després em vaig assabentar que la gent viatja a la illa per veure a les seves famílies i si han tingut la sort de trobar un camió, hipugen i encantats. Fins i tot amb pluja.
 

Aquí paguem diners per fer barranquisme i donar-nos trompades. La vida que és millor o pitjor? 
El que no es pot suportar és la dictadura. Tenir por a un policia.

–Parlava català a pesar que estava prohibit?

–Aquí estava prohibit parlar en català. Sí, però et podien cridar l'atenció. En un lloc oficial ni pensar-ho.
 

Es parlava a les cases. Permetien parlar català en la intimitat familiar. Com un favor que et feien. Però a la més mínima et deien: Escolti, parli'm en cristià...
Tot i que per aquí diuen Catalunya s'ha gastat tants milions per això de la llengua. Però tu saps que aquesta llengua és d'aquí i ha estat perseguida. És com no ho entens. 
És una llengua que és més antiga que el castellà. Té més història. Catalunya té 2.000 anys d'història.

Una cosa que ha estat prohibit. Podien parlar amb la policia si parlaves en català.
 

///////////¿T'ha agradat? Aquesta setmana seguirem amb l'entrevista en un altre capítol


Per Gabriel Podestá Conte
Fotos: Daniela Lapucci / Fernando de Noguera Arnal i Gabriel Podestá Conte

25 de gener del 2013

Etíops per Ram Giner


Etíops BN from ram giner on Vimeo.

Per a tots aquells que no han pogut anar a visitar la mostra Etíops, l'exposició de fotografies que ha realitzat Ram Giner. Aquí els deixem el vídeo per seguir gaudint de la seva mirada.

22 de gener del 2013

Concurs Via Tarraco / Adidas TGN




DESCARREGA VIA TARRACO 
Y GUANYA!

Hola a tots!

En Via Tàrraco ens agraden les sorpreses i també fer regals.

Per això, ens ajuntem amb la gent de AdidasTGN Store i llancem aquest concurs on pots guanyar aquests dos productes Adidas de l'única botiga oficial Adidas a Tarragona.


  
1 ° Premi: Dessuadora Adidas 
2 ° Premi: Samarreta Adidas

El que cal fer per participar és molt fàcil.
 

1) Escaneja els codis QR que veus a la columna dreta i descarrega't l'App Via Tarraco que està disponible al AppStore d'Apple i Google Play per Android.
Si no tens lector de codi QR no passa res. Et deixem els enllaços de descàrrega aquí mateix:


Iphone: http://itunes.apple.com/es/app/via-tarraco/id565036234?mt=8

Android: https://play.google.com/store/apps/details?id=com.smarttablet.vistarraco&feature=search_result#?t=W251bGwsMSwyLDEsImNvbS5zbWFydHRhYmxldC52aXN0YXJyYWNvIl0.


Botó Concurs
2) Un cop has descarregat l'App, entra a la nostra revista digital on veuràs uns botons a sota. Pica el que diu CONCURS.

3) Dóna M'AGRADA a la foto. Per això el sistema et demanarà que t'enregistris. Ho has de fer amb el teu compte de Facebook. (Twitter, E-mail no)


4) Quan li has donat m'agrada i perquè et quedi un comprovant que has participat, dóna-li a OBTENIR CUPÓ.

En Cupons veuràs que és el teu registre quedarà guardat. El hauràs de mostrar quan retiris el premi.
 

5) Espera fins el 15 de febrer de 2012 a les 14 h. on publicarem els noms dels guanyadors via missatge push a la mateixa aplicació. Ens comunicarem de seguida a través de les vostres comptes de FB o Twitter per lliurar el premi a la botiga Adidas TGN.


Has vist que fàcil? Mentre esperes, pots gaudir de totes les funcionalitats que té l'App Via Tàrraco i gaudir dels descomptes que trobaràs a la zona Top Promos amb grans ofertes exclusives dels comerços de tota la província.




14 de gener del 2013

Santi Millán estrena a Salou un espectacle irreverent i amb molt d’humor


Santi Millán és l’home de les mil cares. O triactor, com ell mateix es defineix al seu compte de twitter (amant dels trios, les trilogies, el trinaranjus i els triatlons). Actor de cinema, teatre i televisió, humorista, presentador, director, guionista, productor, però, sobretot, showman. Des de que va començar la seva carrera, fa gairebé 25 anys, el polifacètic Santi Millán ha interpretat papers molt diferents, però mai ha deixat enrere la seva vessant còmica, aquella part de gamberro i provocador amb la que tants èxits ha aconseguit. I aquesta part és, precisament, la protagonista del show Santi Millán Live que l’actor català va presentar el passat dissabte al Teatre Auditori de Salou

Paco Montagut va ser el personatge que el va fer famós a Catalunya, al programa d’Andreu Buenafuente, La Cosa Nostra. Abans ja havia fet teatre, cinema i televisió però va ser aquest paper el que el va catapultar a la fama com a personatge xulesc, faldiller i amant de la nit. Amb frases cèlebres com Ei tiu o què cabrón, Santi Millán és va anar guanyant, rialla a rialla, l’estima del seu públic i la seva fama va saltar ben aviat a la resta de l’Estat Espanyol.


Són molts els papers que ha fet després, alguns de la mà de Buenafuente i de la companyia on va començar, La Cubana, i d’altres en solitari. L’hem vist en pel·lícules com Torrente 2: misión en Marbella, Dí que sí, Amor idiota i sèries com 7 vidas i Lex; ha posat veu a l’ós Ted en la pel·lícula que du el mateix nom i ens ha sorprès en films com La Habitación de Fermat o interpretant a Pablo a la sèrie Frágiles (Telecinco), un dels seus papers més dramàtics. El reportatge Imparables és una de les seves darreres aparicions en televisió. En ell, Santi Millán participa en la “Milenio Titan Desert”, una carrera de 700 quilòmetres en bicicleta pel Sàhara, en la que Millán pateix una mica però no perd el sentit de l’humor.


Recentment, l’actor català ha estrenat Santi Millán Live, un espectacle que es va poder veure el passat dissabte, a les 22.30 hores, al Teatre Auditori de Salou. Tot i l’escèptica acollida del show – de les dues sessions previstes una es va cancel·lar i a l’altra hi va haver força butaques buides – els assistents van gaudir amb l’actuació de l’humorista. A la sala, gent de totes les edats: parelles joves i famílies senceres, i també algun infant que potser estava una mica fora de lloc. 


Amb poc menys de cinc minuts de retard respecte a l’hora prevista, va sortir a escena en Santi. –Ep, aquest no és en Santi Millán, oi? Sorpresa entre el públic al veure una cara desconeguda. Es tractava del monologuista tarragoní Javi Sancho, guionista de la productora Zoopa de Santi Millán, a qui acompanya en molts dels seus espectacles. El seu monòleg, amb referències clares a Salou i Tarragona va crear molt bon ambient a la sala i va servir per obrir boca. A les butaques, les primeres ovacions d’un públic que esperava l’entrada d’en Santi. 


Fent gala de la seva fama com a sex symbol, Millán va aparèixer amb una imatge molt cuidada, sota un elegant vestit blanc i, això sí, lluint la seva característica melena. A l’espectacle, Santi Millán volia mostrar una sorprenent faceta com a cantant. El show es va iniciar amb un concert que només tenia una cançó una mica grollera cantada en playback. “Sigo de fiesta, y si a alguien les molesta, que tire de esta”. Amb moviment de pelvis incorporat. Cent per cent Millán. La cosa prometia. I així, amagant la seva poca traça musical sota una gravació prèvia, va arrencar un monòleg divertit i irreverent amb el sexe i les dones, com no podia ser d’una altra manera, com a temes predominants. Algunes qüestions d’actualitat, com l’ús de les xarxes socials, la crisi econòmica i l’èxit de la novel·la Cincuenta Sombras de Grey també van sortir a escena de la mà de l’humorista. 


Malgrat abusar dels tòpics i de frases força munyides, el públic es va mostrar molt satisfet amb l’obra i així ho va fer palès durant l’hora i mitja que va durar el show amb aplaudiments, rialles i xiscles. Un públic amb el que Santi Millán va interactuar força i al que l’actor feia patir quan, de sobte, saltava a platea buscant una nova víctima. Afortunadament una servidora estava prou lluny del seu camp visual.


Al final de l’actuació, ovació ben merescuda pel Santi Millán però sobretot pel Javi Sancho, qui fins i tot va fer aixecar a algunes persones del públic entre aplaudiments.
Després de Santi Millán Live, l’actor s’entrenarà també com a productor d’un musical infantil, Imaginarium, un espectacle per als més petits que també es representarà al Teatre Auditori de Salou, el proper 21 d’abril. 


Per Nerea Zambrano

4 de gener del 2013

La Supernova de Roda de Berà




Arriben els els Reis mags d'Orient i amb ells la il·lusió en un dia especial per a tots els nens.
Els reis mags andalusos arriben a Betlem seguint una estrella que segons explica el Papa Benedicte XVI en el seu llibre “La infància de Jesús” era una Supernova cosa que en els primers dies de desembre ha provocat innombrables tweets sobre aquests estudis.

Més enllà de reis andalusos, supernova, bou o no, al poble de Roda de Berà brilla una estrella pròpia que està penjada a la muntanya i que provoca un efecte màgic. Crec que és una de les coses més boniques que té aquest poble perquè a la nit, l'estrella es veu suspesa sobre l'església (a la nit la muntanya no es veu) i és tan potent la seva llum que es distingeix al lluny des de la ruta N-340. Quan s'entra al poble es pot veure des de diferents angles.


Com sempre em va agradar, ahir a la nit a la tornada de la recepció que va brindar AdidasTGN em vaig anar a la muntanya a filmar molt de prop i em vaig quedar a la nit editant aquest video cutre tot mogut
amb amb un regust d'aficionat com si veiés per primera vegada un ovni i el va penjar a YouTube (perdó no portava trípode) però que pretén mostrar aquestes coses que tant ens agraden dels pobles.

Investigant una mica en la web no es parla d’aquesta estrella que està fixa tot l'any i s'encén un cop l'any. Així que ens encantaria que ens escrivissin i ens expliquin que saben sobre aquesta particular estrella de Betlem Rodense.

2 de gener del 2013

Portada de Via Tarraco de Gener

 
 A nosaltres ens agraden les sorpreses i també donar-les.
Anem a anar de a poc desvetllant les nostres intencions. Però al senyor de la foto imagino que ja el coneixen. Tenim unes fotos precioses del reportatge que li vam fer amb Daniela Lapucci i Fernando de Noguera en una entrevista que la vam fer durant l'any passat i en diverses etapes on Joan Blázquez ens conta dels seus somnis, ens mostra les seves noves obres i records de la seva vida com artista.

Com avançament ja les poden gaudir a la nostra galeria de fotos de la producció que podran veure dins de l'App Via Tarraco descarregant amb aquests codis QR que trobaran a la dreta d'aquesta pàgina.