Crear fins a l'infinit (i més)
L'escola a Cuba
–A Cuba va ser on vaig muntar dues escoles d'orfebreria…
–Això com va sorgir?
–Va sorgir perquè una gent va portar una orquestra cubana molt maca i em van dir de fer una festa benèfica a casa, a Altafulla, per recollir diners per ajudar a les escoles. Vaig enviar targetes a tots els meus clients i es va fer aquell sopar. I això em va donar la idea per muntar una escola de joieria a Cuba que no existia. Els hi vaig proposar, vaig parlar amb el cònsol. Vam fer un parell de festes xulíssimes i vam recaptar diners.
Comprem eines, una empresa a La Havana es va encarregar de fer les taules de fusta i el muntem.
–L'escola tenia molts alumnes?
–Era per a 9 a La Havana i per a 4 a Trinitat. Jo els vaig portar el pla d'estudis, llibres d'aprenentatge i tot. Vaig escollir als mestres. Em van presentar a diverses persones.
Després els anava a visitar de tant en tant i durant un temps vaig deixar de fer-ho. Em sembla que la cosa ha anat una mica a menys. No l'han sabut mantenir.
–Ha perdut el contacte?
–Fins fa poc vaig rebre una invitació per donar unes xerrades i no vaig poder anar. Però em va desanimar una mica que no han sabut mantenir el que havia fet a l'inici.
–I aquí? Hi ha joves que volen ser orfebres o joiers?
–Aquí passa com a totes les escoles d'art que estan amb la cosa de l'art abstracte, modern i que els professors ja no són professors. No ensenyen l'ofici primer. Com fer. Dalí quan li van dir que es dediqués a noves tendències, a crear i tal va dir: –No. A mi m’ensenyeu a pintar, i a crear, ja us ensenyo jo a vosaltres!
L'ofici no s'està ensenyant i aquest és un problema. Sóc artista i artesà alhora. I això s'està perdent.
La gent de Suïssa ho fa així: primer veuen si serveixes. Si ets un manetes. Si no ho ets, no serveixes. Després li donen més hores de fàbrica i taller que l'escola. Fàbrica que treballa de veritat.
–Falta d'equilibri?
–Qui crea és l'artista i l'artesà és el que té l'ofici. Poden haver artesans que treballen al taller i fan treballs que l'artista crea i els diu com ho vol. O pot haver l'artista que és l'artesà que és l'ideal.
Perquè si el teu creguis i no ho fas tu mateix, et faran allò que heu creat però no el que tenies al teu cap.
Si ho fas tu, pots canviar sobre la marxa de vegades t'adones que hi ha coses que has de variar i has de saber variar creant.
Un pintor és artista i artesà. Sap fer veure. Veu coses que altres no veuen.
Miri, quan era petit, estava hores mirant racons de la Catedral que la majoria de la gent no s'atura a mirar. Jo li donava molta importància al picaport, a un clau de la porta de la Catedral. Mirava aquests claus i em deia: quins claus tan bonics. Com feien aquest ferro per donar-li aquesta forma? I pensava: Quina cosa tan complicada! Això no ho feien de fosa (fundició) sinó que això estava fet forjat.
–En aquella època hi havia més oficis no?
–Si, i es veien treballar ja que deixaven les portes de casa obertes i de petit els veia treballar. Hi va haver un llibre que va fer un americà que parlava només de les forges de la Catedral. I ningú es dóna compte. Les gàrgoles són una altra cosa increïble de la Catedral.
–¿Vostè a conegut a Dalí i a Picasso?
–Home, m'hauria agradat! Jo quan penso en aquelles èpoques dels cafès, que s'ajuntaven artistes, poetes. I m'agradaria poder parlar amb artistes de tot tipus. Jo estic amb un poeta i m'encanta que m'expliqui les coses gairebé millor que si fos un altre joier. Vull que em diguin coses que em xoquin. Que em diguin coses que jo no sàpiga.
–Aquí, a Tarragona, els artistes s'ajunten?
–No. Tarragona no és un poble que vagi unit per les coses. Som molt individualistes. He tingut tracte amb un fotògraf molt amic però té més èxit fora de Tarragona. Això que ningú és profeta a la seva terra, és una veritat molt gran. Però a Tarragona és molt més. Aquí això és exagerat. És una ciutat que no s'autovalora.
–És una ciutat pessimista?
–Molt pessimista. Pobletana i acomplexada.
–És curiós, vostès estan envoltats d'art. Ho tenen tot. Em fa la sensació que aquí això no és tan valorat. Pot ser?
–Tarragona ha d'ensenyar tot el bo que té.
–Veig que el modernisme és molt present en la seva obra.
–A mi el modernisme em va entrar molt fort. Jo era una persona inculta a nivell artístic, no sabia ni tan sols el que era modernisme ni el que era Barroc. Jo veia una cosa, m'agradava o no m'agradava sense saber el que era. I ho vaig anar aprenent després. Jo sempre dic que si el modernisme no hagués existit potser jo l'hagués inventat per circumstàncies. Al ser escultor i joier, a l‘agradar la figura humana, les coses irregulars doncs més o menys coincideix. Possiblement en veure modernisme i gòtic té molta relació també. La prova està que en l'època modernista també es va fer molt Neogòtic.
Del que em sento orgullós és que els meus joiers, la gent sap que són els meus joiers. També tot s'assembla a alguna cosa.
–En quin moment es va sentir que podia crear?
–El principi de l'ofici per a mi era inventar. Fer coses tècnicament complicades
–Copiava en aquell moment?
–No. Feia coses que ja s'havien fet. No tenia moltes ocasions al principi per posar el meu estil. Ho feia per exemple amb algú de la meva família que si encarregava una polsera, això l'hi feia jo.
Quan venia llànties de fang semblants a les romanes i m'inventava jo els motius. Ja m'agradava no fer-ho igual sinó donar-li una volta. Jo gaudia canviant les formes. Ho feia a la meva manera.
–L'estil que té ara ha passat per diverses etapes?
–Les etapes van variant una mica. Jo sempre he fet una mica de tot. La moda és o tot petit o tot gran. Jo sempre he fet els dos i com jo he volgut. Una de les coses que no he fet és seguir la moda mai. La qual cosa no vol dir que no hi ha coincidències.
–I les dones què diuen?
–Amb algunes he tingut problemes quan vaig voler variar alguna cosa o veia per exemple que una arracada podia pujar dalt de l'orella. Però m'ha passat que de sobte venia la moda amb aquesta variant i és que clar, avançar-se a la moda o no fer el que és la moda és no vendre.
Tinc un tipus de clients clàssics i altres que accepten el que els dono. La majoria de la gent ve i et diu: jo vull alguna cosa original, una peça única... però al final volen una peça única igual al del veí. Per això has d’amollar-te una mica a seguir els gustos de la gent. Com a mínim la mida de les coses. Si es porta or groc o or blanc d'acord amb el que s'usi en aquest moment.
–A mi em va donar molta curiositat en el disseny d'alguns dels seus rellotges per què porta el quadrant a un extrem? És alguna cosa ergonòmic? Vaig pensar: serà perquè molesta?
–No. És una gràcia que es vagi de la mà. Tècnicament no té cap raó. L'únic disseny que té una raó tècnica és el disseny del Commandeur que sí aquest és inclinat. No has de moure el braç per veure l'hora.
Li vaig voler donar aquesta inclinació. A nivell tècnic està més pensat que els altres. També volia fer alguna cosa més irregular. Més alt d'aquí més baix d'allà, o em deixava un buit per poder ficar una part de la corretja pel costat més alt per poder graduar la mesura.
La tapa del darrera també per poder gestionar la mecànica. Sempre cal anar pensant. El que em passa sempre és quan vaig acabant un treball, en el moment de l'acabat de la feina que és quan poleixes la peça i és on un més gaudeix i és que no ho gaudeixo.
–No gaudeix en veure el treball final?
–Ja estic pensant en l'altre projecte que vull fer o tinc al cap.
Tinc la il·lusió de fer un bolígraf que fa molts anys que ho volia fer. Jo buscava una càrrega de bolígraf metàl·lica perquè aquest no té res a veure amb un bolígraf normal. Aquest disseny és molt obert. La càrrega està a la vista i l'altre dia en una llibreria que em va ensenyar un munt de càrregues i sobre em surten amb una que és especial i que es va fer per a la NASA en el qual es pot escriure en tots els anglès. És una càrrega tancada i hermètica i porta una pressió dins especial que fa que es pugui escriure així. I no li afecten les temperatures ni molt baixes ni molt altes i a més es pot escriure sota l'aigua.
N de la R. Com serà que es posa boig que entre l'entrevista primera i la producció de fotos ja tenia llest el disseny.
–Vostè s'adapta a les maquinàries?
–Jo compro el millor. Les maquinàries dels meus rellotges es fan a Suïssa. Hi ha moltes mesures. Jo puc dissenyar la mesura de caixa que vulgui perquè de seguida trobo la maquinària per al disseny de rellotge que faci.
–Qui és el client que li compra els seus rellotges?
–És més joia que rellotge. Jo sempre dic per veure l'hora et mires el mòbil. La gent es gasta els diners en rellotges. Compren marques. És una peça que atreu i que és atractiva i té la seva gràcia.
Quin servei et dóna un penjoll o un anell? Té un valor i té la seva gràcia. És tota una sensació psicològica.
De la línia Commandeur tinc de pila perquè no fallen i van la mar de bé. Però el més bo que tinc de la línia Commandeur és automàtic i mecànic. Perquè està pensat una mica de cara al col·leccionista i la persona molt exigent. És menys exacte.
–Tots els rellotges són iguals o cada un té un detall o toc individual?
–Les joies que jo faig encara que faci una sèrie. Per fer un model d'aquests, s'han de fer motlles i s'han de fer moltes proves perquè tots els molls que té són d'or. I l'has de temperar, calcular el gruix, la forma i coses que cal inventar. Com tot, és artesanal. Si jo fés dos rellotges iguals amb la mateixa mesura, el que faria és modificar algunes coses. Algun porta un brillant de més. O pesa més o menys. El que no puc fer és una peça única i al següent un altre model.
Jo per exemple d'un rellotge venc 50. Jo venc els únics 50 del món!
–Els seus dissenys més antics algun no ho fa més?
–Jo tinc milers de dissenys de joies. Potser tinc 2000 anells. Jo no estic fabricant tots els 2.000 però de vegades alguns potser s'ha quedat descatalogat un que té 15 anys però segueixo fent un que des de fa 30 anys el segueixo fent.
Deixo de fer aquells que sembla que no es vendran. De vegades torno a treure motlles que tenia de fa temps.
Però el meu és atemporal.
–Quin és el seu disseny més clàssic? La seva joia fetitxe?
–El meu millor disseny és l'últim. Sempre es viu amb la il·lusió de que vols superar tot el fet anteriorment.
–Incorformista?
–És així. La següent. La peça que no has fet serà la millor del món. Com diu el frase: En amors, les carícies somiades són les millors.
–Hi ha alguna part que no controla mentre treballa? Pot deixar una mica lliurat a l'atzar?
–Sí. Jo faig moltes coses que les faig perquè les vull fer. No me les demana ningú. Puc veure fins on he arribat.
–Els seus fills segueixen la seva empremta?
–Bé, dos fan música i tinc un petit de 7 anys. El més gran de tots que és més empresari i pot ser que ara li doni per fer l'ofici i té mans i idees. No sé si ho farà o no. Si ho vol fer i ho fa feliç molt bé.
–Vostè ho força o els acompanya?
–Mai els he dit res. Que facin el que vulguin i que facin el que els agradi. Si tenen molta sort que trobin la felicitat amb la música i jo els donaré suport en tot el que pugui.
I l'empresari veig que té qualitats i jo el vaig ajudar tot i l'esforç que implica ensenyar. Perquè a mi no m'agrada ensenyar. Perquè no és que no vulgui. Ensenyar és perdre el temps. Mentre ho faig no estic fent el que jo vull fer. Jo serviria per ensenyar perquè una persona es posi al costat i miri i vegi el que faig i com ho faig.
Jo he creat eines per fer algunes coses on necessito fer determinada cosa.
–Com plasma la idea? Fa un esboç abans?
–Això meu és una cosa bastant particular. Molt normal no és i no sé si li passa a altres persones. Jo quan he de fer un disseny ja sigui per encàrrec o alguna idea meva. Abans t'has de adaptar a la persona, al pressupost a les mesures, saps? al caràcter o personalitat d'aquesta persona i a la joia que pot ser adequada per a aquesta persona. Fer una escultura és diferent. Però fer una joia és com fer una escultura que te la portes posada.
A partir d'allí o un encàrrec, agafo un llapis i paper i goma. Em fa molta mandra dibuixar. Vaig esborrant i corregint i aprofito el mateix dibuix. Aquí em concentro molt. Faig una primera línia per marcar un eix central i a partir d'aquí començo a fer alguna cosa. Sempre començo sense saber el que faré.
–I després a fer el motlle?
–Si. I em poso com boig per anar a la taula a fer-ho. Dibuixar em fa mandra.
–L'escultura és molt difícil de fer. A mi m'agrada molt els esclaus de Miquel Àngel…
–L'obra sense acabar és una mica això el que jo busco. La màgia del que sortirà d'allà. Moltes obres meves les deixo sense acabar com feia Miguel Angel. Trencar una cosa ha de tenir un equilibri brutal. El trencat de vegades és el que més m'ha costat. A mi m'agrada que es vegi el cop de l'eina.
–El procés de fer una joia quant de temps porta?
–Depèn. Un anell puc fer-ho en una tarda o puc tirar una setmana per fer-ho.
–Quina va ser la joia més rara que va dissenyar?
–Coses rares he fet un munt. Home, pot ser el Sagrari que m'han demanat. Perquè tècnicament és complicat. Aquestes peces han de sortir i acoblar després. Hi ha un rebombori aquí important. És una cosa especial. Aquest tipus de treballs no es fan cada dia. Entre la plata i l'or serà una peça única. Estarà a l'Església de Sant Joan que és una parròquia molt gran i molt antiga.
Té una nau central molt gran i a la dreta té una nau que no està malament i aquí hi haurà el Sagrari.
