Art per menjar

La pastisseria creativa, tendència des de fa uns anys, s’expandeix per Tarragona
 
Fondant, cakepop, glasa, cupcake... És probable que ara no us sonin, però és qüestió de temps que aquests mots relacionats amb la pastisseria creativa formin part del nostre vocabulari quotidià. O, com a mínim, això és el que apunta la nova tendència dels pastissos decorats, la vessant més artística i creativa de la rebosteria tradicional. Galetes decorades, pastissos, cupcakes (petits pastissos amb forma de magdalena) i cakepops (pastissets amb pal, a mode de xupa-xups), sempre decorats de forma vistosa, amb boniques i acolorides formes fetes amb fondant (pasta laminada de sucre), glasa (una cobertura de sucre similar al fondant), buttercream (crema de mantega) i al capdamunt de tot, qualsevol cosa que serveixi per donar color i vistositat, sempre sota noms impronunciables: frosting, icing, topping....

No és fàcil saber l’origen d’aquest tipus de pastissos de disseny, ja que al llarg de la història ha rebut influències anglosaxones, franceses i americanes, si bé es diu que va ser la sèrie de televisió Sex and the city (traduïda com Sexe a Nova York) la que va contribuir a popularitzar aquesta tendència per tot Europa fins arribar al nostre país, on no fa gaires anys que es van començar a fer aquest tipus de creacions culinàries. Avui en dia, els negocis de rebosteria creativa han anat proliferant i és relativament senzill trobar una botiga a prop que vengui aquest tipus de productes. 

SugarMur, a El Vendrell va ser una de les primers botigues de rebosteria creativa de la província. Tot i que la botiga física no es va inaugurar fins a principis de 2012, al 2008 es va crear la botiga on-line i dos anys més tard, una pàgina de Facebook, que actualment té més de 16.000 seguidors. La Chris va decidir obrir SugarMur després de més de tres anys de reflexió i d’un procés burocràtic feixuc. “Obrir una botiga no és fàcil, són molts tràmits i requisits però al final val la pena, el somni sempre és més fort que la burocràcia”, comenta la Chris. 

Cupcakes, galetes i popcakes elaborats per SugarMur.

SugarMur comercialitza tot tipus de productes relacionats amb els dolços decorats, però el producte que més triomfa és la pasta de sucre fondant. Amb una amplia gama de colors i la possibilitat d’afegir-hi qualsevol aroma, el fondant s’ha posat tant de moda que fins i tot l’any passat molta gent va cobrir-hi els panellets, explica la Chris.
 
A finals de 2010, es va inaugurar a Tarragona La Reina de las Tartas,  una botiga amb clares influències angleses, lloc d’origen i residència fins als 31 anys de la seva propietària, la Sandra Dávila. Quan, ja a Tarragona, aquesta jove bioquímica es va quedar sense feina i va veure la dificultat de trobar-ne una altra, va decidir fer una inversió i obrir la seva pròpia botiga de pastissos creatius. “La rebosteria artística és habitual a Anglaterra i jo hi tenia afició des de ben petita. Quan vam venir a viure a Tarragona, per l’aniversari dels meus fills els hi preparava pastissos temàtics i tothom em deia què bonics eren i què bons estaven”, explica la Sandra. Actualment, la Reina de las Tartas elabora pastissos a gust del client i personalitzats. “Hem arribat a crear fins i tot un cavall de mig metre d’alçada; no hi ha límit, només la imaginació”, comenta.

Pastís fondant

Pastís amb forma de cavall

A la mateixa Plaça de la Font, la Reina de las Tartas ofereix classes per aprendre a dissenyar pastissos. Quatre professors, cada un especialista en una matèria diferent, ensenyen a elaborar tot tipus de creacions rebosteres. El proper pas serà muntar una botiga on-line on poder oferir els mateixos productes que al local: motlles, ingredients, colorants, aromes, etc. “Trobar segons quins productes pot ser complicat, depenent de lloc de residència. Nosaltres importem productes del Regne Unit i Amèrica per als nostres clients que comencen amb aquest art. Tot i que ara hi ha més distribuïdors que abans, encara és difícil trobar productes d’alta qualitat a Espanya”, afegeix la Sandra.
Per la Sandra, Anglaterra no és només l’origen d’aquesta nova tendència rebostera, sinó que també és el lloc de referència per ser tot un creatiu i artista pastisser. Els llibres i les hores de pràctiques li han estat de gran utilitat, però on ha après el veritable art de dissenyar dolços ha estat a la prestigiosa escola anglesa Wilton, un centre privat de confecció i decoració de pastissos amb més de 80 anys de trajectòria. I la seva formació encara continua, ja que la seva propera fita és obtenir el diploma que l’acrediti com a instructora oficial de l’escola anglesa PME Knightsbridge. “La rebosteria creativa anglesa té les seves peculiaritats, és diferent de la resta, comenta la Sandra, però qui vulgui saber-ne més haurà de venir als nostres cursos”, afegeix.
 
Sota el temptador nom de “Delícies Creatives” trobem a Cambrils la botiga Pupi’s Cupcakes,  la cafeteria i pastisseria de la Cristina Filgueiras. Aquesta jove cambrilenca es va aficionar a la cuina quan va marxar a viure a Barcelona per estudiar INEF. La seva passió pels fogons va anar creixent fins a crear un blog on publicava receptes i consells i, després de fer alguns cursets, va començar a fer les seves primeres creacions pastisseres. “Quan estava a tercer de carrera d’INEF ja tenia força encàrrecs de cupcakes i pastissos a través del blog i vaig engrescar-me per estudiar a l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils, explica, una experiència que m’ha servit per saber moure’m en aquest món i conèixer a molta gent”.
Pupi’s Cupcakes va obrir fa quatre mesos. A diferència de molts altres negocis que giren al voltant de la pastisseria creativa, la Cristina ha apostat per exposar els productes que ella mateixa elabora: galetes,  muffins, cakepops i cupcakes i mini-cupcakes de diferents sabors (oreo, maduixa, xocolata, pastanaga, iogur amb violetes, vainilla...).

Cupcake d’Oreo

Botiga Pupi’s Cupcakes

Cupcakes i mini cupcakes

Aquest tendència de botigues de pastissos creatius on triar i menjar, o bé dur per emportar, sense encàrrec previ és el que predomina a grans ciutats com Barcelona, però que no és gaire freqüent trobar-ho pel Tarragonès. “A les ciutats grans la gent va d’aquí cap allà i és més comú després de treballar entrar a fer un cafè o picar alguna cosa. Això en un poble petit no és tant habitual, per això no hi ha tantes botigues d’aquest tipus, sinó que el producte s’ha d’encarregar prèviament”, explica la Cristina. Tot i així, cada vegada són més els que s’acosten a la botiga, sobretot encuriosits per tastar coses noves. “Els cupcakes i sobretot la seva versió mini es vénen prou bé, però ara també he començat a fer muffins, que és producte que la gent ja coneix, i agrada força. En canvi els cakepops són desconeguts pels clients i no els demanen tant”, explica.
 
A més de l’ampli assortiment de rebosteria, s’hi poden trobar materials com motlles, talladors, colorants i aromes; o bé assistir a algun dels cursos que s’hi organitzen. “Els assistents que tinc són majoritàriament noies de entre 25 i 40 anys que s’hi apunten per afició o curiositat”, diu la Cristina. “Per impartir cursos t’has d’anar formant i actualitzant contínuament i no és gens fàcil ja que no hi ha un lloc concret on aprendre, sinó que has d’aprendre de gent que també es troba en un procés de formació, i això és per què és un sector molt nou a Espanya”, assegura. “Però si vols ensenyar bé t’has de moure i això també val a l’hora de vendre, has d’innovar contínuament per sorprendre al client”.
El preu d’un curs de rebosteria creativa oscil·la entre els 50 i els 130 euros, depenent del temps i del producte. Tot i que aquests tallers cada vegada tenen més èxit, també són moltes les persones que prefereixen aprendre per sí mateixes a través de les moltes possibilitats que ofereix internet. Blogs, videoblogs i tutorials s’han convertit en una bona manera d’aprendre, des de casa, amb amics o familiars, el disseny de pastissos i dolços. 

Un bon exemple de l’autoaprenentatge a la xarxa és l’Helena Calmet, quiromassatgista però aficionada a la rebosteria creativa. Va aprendre a fer pastissos, galetes i cupcakes a internet, mirant tutorials i, sobretot, practicant. Tot i que no té intenció de dedicar-s’hi professionalment, la seva traça l’ha portat a rebre encàrrecs d’amics i familiars i a muntar una web on es poden veure els dolços que ha elaborat http://dulcestentaciones.tk/. 

Pastís violí.

Encàrrecs a domicili
 
Com en qualsevol tipus de negoci, començar no és fàcil. Suposa una inversió de diners i de temps que no tothom pot assumir i, a més, cal sumar moltes autoritzacions i tràmits. És per això que molts creatius pastissers s’inicien en el negoci a poc a poc, fent les seves primeres creacions a partir d’encàrrecs d’amics i coneguts. Una manera que els hi serveix per fer clientela i tantejar el terreny. És el cas de SugarCakes Tarragona,  que rep comandes a través de la seva pàgina web per elaborar cupcakes, galetes decorades i pastissos personalitzats.

 Va ser fa poc més de quatre anys quan la María, al capdavant de SugarCakes Tarragona, va sentir a parlar d’aquest tipus de dolços, mentre buscava com preparar un pastís d’aniversari per la seva filla. L’espectacularitat de les creacions fetes amb fondant que va veure en una pàgina web americana li van despertar la curiositat per saber-ne més i aprendre a fer-ho ella mateixa.

Pastís pirata.

Pastís, galetes i cupcakes personalitzats.

Pastís cabdell de llana.

El futur de la rebosteria creativa
 
Encara és aviat per fer prediccions de futur sobre la rebosteria creativa, si és una moda passatgera o ha vingut per quedar-s’hi. “A Espanya encara queda un gran camí per recórrer per tal d’arribar a fer de la rebosteria creativa una professió, com passa al Regne Unit i a Amèrica, però crec que es pot aconseguir”, comenta la Sandra Dávila. “Ara mateix és només una moda, però després del boom inicial quedaran els veritables professionals”, afegeix. La María, de SugarCakes Tarragona, té una opinió similar, ja que considera que molta gent que ara s’hi dedica deixarà de fer-ho. “Estem tocant sostre, hi ha moltes webs de materials i totes vénen el mateix. Per créixer cal invertir i pocs ho fan”, explica.
Per la Chris de SugarMur cal reinventar-se per tirar endavant. “El futur de la rebosteria creativa no té límit, sempre hi ha espai per innovar i productes nous. Després de fer cupcakes i galetes es poden fer nous productes, com push pops o whoopie pies, encara queda molt per fer”, comenta optimista.
Sigui com sigui, és evident que de moment la pastisseria creativa és un sector en alça. Tant és així que molts pastissers tradicionals s’han sumat a aquesta tendència i han volgut saber-ne més per tal de satisfer les demandes dels seus clients. Fins a SugarMur, tal i com explica la Chris, s’han acostat pastissers de més de 40 anys d’experiència per aprendre a treballar amb nous materials i noves tècniques. “El més difícil és que canviïn de mentalitat. Per a ells, fer un pastís d’aquest tipus en el que pots estar dies treballant equival a perdre diners”, afegeix. La María, de SugarCakes Tarragona, fins i tot ha establert una col·laboració amb un pastisser. “Els clients els hi demanen productes personalitzats i han de posar-se al dia”, comenta. “Aquests productes necessiten molta mà d’obra i a més no es poden refrigerar, per la qual cosa, s’han de consumir ràpidament. Aquest és el principal problema que hi troben”, explica. 

La comunitat russa s’arrela a la Costa Daurada

La Fundación Amigos de Rusia vol construir-hi la major església ortodoxa d’Espanya
 
Atrets per un clima càlid i una bona ubicació, cada vegada són més el turistes russos que trien la costa catalana, i en concret la Costa Daurada, per passar les seves vacances. A aquest fet hem de sumar que cada vegada son més les famílies russes que, després de conèixer la zona, decideixen establir-s’hi. Arran d’aquest creixement, fa poc més de dos anys va néixer la Fundación Amigos de Rusia, amb seu a Salou. L’augment de residents i turistes russos a la Costa Daurada és el que ha portat a la fundació a buscar ubicació per construir l’església ortodoxa russa més gran d’Espanya, un projecte molt ambiciós que podria estar enllestit al 2015. 

Octavio Sanromá, president de la Fundación Amigos de Rusia, a la seu de Salou.

Les necessitats de la comunitat russa a la Costa Daurada, tant dels residents com dels que estan de pas, va fer sorgir la Fundación de Amigos de Rusia que treballa amb les comunitats russa, espanyola i catalana en diferents àmbits. “La nostra principal tasca és informar i assessorar a totes aquelles persones, tant russos com espanyols, que s’adrecen a nosaltres. Els russos no parlen l’anglès de forma fluida, i sovint necessiten intermediaris per a fer certs tràmits”, explica el president de la fundació, Octavio Sanromá. “Treballem estretament amb l’ambaixada i el consolat i ajudem als qui s’adrecen a nosaltres quan tenen problemes amb el visat o perden el passaport, si necessiten informació sobre les parelles de fet o els matrimonis, o si demanen detalls sobre les adopcions de nens russos, per exemple. Els hi facilitem la informació oficial que necessiten, els orientem amb els tràmits i, si cal, els acompanyem a fer les gestions”, afegeix. 

Sovint les preguntes que arriben a la fundació giren al voltant del tema de la religió. Els russos son majoritàriament cristians ortodoxos, sent l’església catòlica ortodoxa la segona més gran del món després de la catòlica romana. “Els russos que viuen aquí o que ens visiten volen un lloc on es facin misses ortodoxes i també on poder portar a terme les seves cerimònies religioses, com bodes i batejos”, assegura Sanromá. En aquest sentit, la Fundación Amigos de Rusia està immersa en el projecte de construcció del major temple ortodox d’Espanya a la Costa Daurada. Es tracta d’un projecte molt ambiciós, ja que, segons Sanromá “podria ser un referent a nivell mundial; el nostre desig és que els 300 milions d’ortodoxos que hi ha al món visitin el temple”. 

L’Òscar, veí de Salou, comenta que “la religió ortodoxa i romana són cosines-germanes, tots som catòlics, així que no és gaire diferent del que ja tenim. Si a més, arquitectònicament és un temple bonic, doncs benvingut”. El Daniel, també salouenc, considera que “en aquests moments, totes les inversions d’aquestes característiques són positives si es tradueixen en un creixement de l’economia local, però s’han d’ajustar a les normatives vigents”. “No em sembla bé que es canviïn les regles del joc segons sigui l’inversor. A més, em plantejo si és necessari un centre d’aquestes característiques i si, a més d’un lloc de culte, darrera hi ha la idea de negoci per explotar aquest espai”, apunta. 

Tot i que encara no se sap on s’ubicarà, Sanromá ha apuntat que “les properes setmanes hi ha dues reunions amb ajuntaments de la zona i amb una important empresa russa disposada a finançar el projecte” que, segons els càlculs, podria costar entre 3 i 6 milions d’euros. El terreny on s’ubicaria l’església tindria més de 3.000 m2 i inclouria, a més a més del temple, un saló d’actes i un espai museístic. Segons la Beatriu, veïna de Salou, “aquesta part cultural és la vessant més interessant del projecte”. Malgrat això, afegeix que “avui en dia tot el que estigui relacionat amb temes de culte em sembla una mica fora de lloc”.
L’any 2015 és l’horitzó previst per aquest espai de culte, una data en la que les obres del complex turístic i d’oci BCN World haurien d’estar en la seva fase final. Tal i com explica Sanromá, ambdós projectes estan molt relacionats i s’intentaran crear sinèrgies, ja que està previst que el temple ortodox sigui un gran reclam per al turisme rus.  


Supermercat de productes típics de Rússia i de països veïns.

 
El perfil de residents i turistes
 
El nombre de turistes i residents russos a Catalunya ha augmentat en dues dècades, si bé en els darrers dos anys l’increment ha estat major. L’any 2011, a Espanya hi havia 54.400 residents de nacionalitat russa, dels quals gairebé 17.000 vivien a Catalunya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). La província de Tarragona va ser la tercera en nombre de residents russos, per darrera de Barcelona i Girona, amb 2.285 habitants. Pel que fa al turisme, la Costa Daurada va rebre la passada temporada el 75% dels més de 1.200.000 russos que van optar per passar les seves vacances a l’Estat Espanyol. En ambdós casos, es tracta de persones de classe mitja – alta que vénen amb les seves famílies. La seva integració a la zona és molt bona, segons explica Sanromá, ja que tot i tenir caràcters molt diferents, hi ha certes semblances entre els catalans i els russos, com per exemple, el fet de tenir les idees molt clares. “El turisme rus, des de la distància, sembla de qualitat i pot ser un bon ajut i un punt de partida per deixar enrere el turisme de borratxera que hi ha a la Costa Daurada”, afirma l’Òscar. Per a la Beatriu, “el turisme rus amb elevat poder adquisitiu deixa grans beneficis a botiguers i hostalers, però tenen baixa flexibilitat amb l’idioma i això dificulta la nostra inserció laboral, ja que per treballar a la Costa Daurada el rus comença a ser una exigència. Aquest canvi de paradigma respecte a turistes d’altres nacionalitats ens ha de fer replantejar les coses i també preguntar-nos si aquest boom pel turisme rus és flor d’un estiu o si ha vingut per quedar-s’hi”. 

Informació en rus al centre mèdic de Salou.

Algunes immobiliàries de la Costa Daurada ja promocionen els habitatges en venda en rus.

Altres esglésies ortodoxes a l’Estat
 
L’Estat Espanyol compta actualment amb una església ortodoxa russa. Es troba a Altea (Alacant) i es va inaugurar l’any 2007. Es tracta del petit temple San Miguel de Arcángel, construït amb materials provinents dels Urals imitant les esglésies ortodoxes russes característiques del segle XVII. El temple no és només un lloc de culte i celebracions de la comunitat russa, sinó que s’ha convertit en una atracció turística per als visitants que s’apropen fins aquesta població.
La ciutat de Madrid té previst inaugurar el proper mes de març una església ortodoxa russa. La construcció, que és força més petita que la que es vol projectar a la Costa Daurada, es troba en un terreny de poc més de 700 metres quadrats i tindrà una capacitat d’uns 250 fidels.
Bastant més gran és l’església ortodoxa que s’està projectant a Marbella. L’ajuntament de la ciutat va cedir fa uns mesos un terreny de 2.519 metres quadrats per a construir l’edifici i un centre social, un projecte que encara es troba en una fase molt embrionària. 

Per Nerea Zambrano Valero

Entrevista amb Joan Blázquez (part II)

Crear fins a l'infinit (i més)  

L'escola a Cuba

–A Cuba va ser on vaig muntar dues escoles d'orfebreria…

–Això com va sorgir?

–Va sorgir perquè una gent va portar una orquestra cubana molt maca i em van dir de fer una festa benèfica a casa, a Altafulla, per recollir diners per ajudar a les escoles. Vaig enviar targetes a tots els meus clients i es va fer aquell sopar. I això em va donar la idea per muntar una escola de joieria a Cuba que no existia. Els hi vaig proposar, vaig parlar amb el cònsol. Vam fer un parell de festes xulíssimes i vam recaptar diners.
Comprem eines, una empresa a La Havana es va encarregar de fer les taules de fusta i el muntem.

–L'escola tenia molts alumnes?

–Era per a 9 a La Havana i per a  4 a Trinitat. Jo els vaig portar el pla d'estudis, llibres d'aprenentatge i tot. Vaig escollir als mestres. Em van presentar a diverses persones.
Després els anava a visitar de tant en tant i durant un temps vaig deixar de fer-ho. Em sembla que la cosa  ha anat una mica a menys. No l'han sabut mantenir.

–Ha perdut el contacte?

–Fins fa poc vaig rebre una invitació per donar unes xerrades i no vaig poder anar. Però em va desanimar una mica que no han sabut mantenir el que havia fet a l'inici.

–I aquí? Hi ha joves que volen ser orfebres o joiers?

–Aquí passa com a totes les escoles d'art que estan amb la cosa de l'art abstracte, modern i que els professors ja no són professors. No ensenyen l'ofici primer. Com fer. Dalí quan li van dir que es dediqués a noves tendències, a crear i tal va dir: –No. A mi m’ensenyeu a pintar, i a crear, ja us ensenyo jo a vosaltres!

L'ofici no s'està ensenyant i aquest és un problema. Sóc artista i artesà alhora. I això s'està perdent.
La gent de Suïssa ho fa així: primer veuen si serveixes. Si ets un manetes. Si no ho ets, no serveixes. Després li donen més hores de fàbrica i taller que l'escola. Fàbrica que treballa de veritat.

–Falta d'equilibri?

–Qui crea és l'artista i l'artesà és el que té l'ofici. Poden haver artesans que treballen al taller i fan treballs que l'artista crea i els diu com ho vol. O pot haver l'artista que és l'artesà que és l'ideal.
Perquè si el teu creguis i no ho fas tu mateix, et faran allò que heu creat però no el que tenies al teu cap.

Si ho fas tu, pots canviar sobre la marxa de vegades t'adones que hi ha coses que has de variar i has de saber variar creant.

Un pintor és artista i artesà. Sap fer veure. Veu coses que altres no veuen.
Miri, quan era petit, estava hores mirant racons de la Catedral que la majoria de la gent no s'atura a mirar. Jo li donava molta importància al picaport, a un clau de la porta de la Catedral. Mirava aquests claus i em deia: quins claus tan bonics. Com feien aquest ferro per donar-li aquesta forma? I pensava: Quina cosa tan complicada! Això no ho feien de fosa (fundició) sinó que això estava fet forjat.

–En aquella època hi havia més oficis no?

–Si, i es veien treballar ja que deixaven les portes de casa obertes i de petit els veia treballar. Hi va haver un llibre que va fer un americà que parlava només de les forges de la Catedral. I ningú es dóna compte. Les gàrgoles són una altra cosa increïble de la Catedral.

–¿Vostè a conegut a Dalí i a Picasso?

–Home, m'hauria agradat! Jo quan penso en aquelles èpoques dels cafès, que s'ajuntaven artistes, poetes. I m'agradaria poder parlar amb artistes de tot tipus. Jo estic amb un poeta i m'encanta que m'expliqui les coses gairebé millor que si fos un altre joier. Vull que em diguin coses que em xoquin. Que em diguin coses que jo no sàpiga.

–Aquí, a Tarragona, els artistes s'ajunten?

–No. Tarragona no és un poble que vagi unit per les coses. Som molt individualistes. He tingut tracte amb un fotògraf molt amic però té més èxit fora de Tarragona. Això que ningú és profeta a la seva terra, és una veritat molt gran. Però a Tarragona és molt més. Aquí això és exagerat. És una ciutat que no  s'autovalora.

–És una ciutat pessimista?

–Molt pessimista. Pobletana i acomplexada.

–És curiós, vostès estan envoltats d'art. Ho tenen tot. Em fa la sensació que aquí això no és tan valorat. Pot ser?

–Tarragona ha d'ensenyar tot el bo que té.

–Veig que el modernisme és molt present en la seva obra.

–A mi el modernisme em va entrar molt fort. Jo era una persona inculta a nivell artístic, no sabia ni tan sols el que era modernisme ni el que era Barroc. Jo veia una cosa, m'agradava o no m'agradava sense saber el que era. I ho vaig anar aprenent després. Jo sempre dic que si el modernisme no hagués existit potser jo l'hagués inventat per circumstàncies. Al ser escultor i joier, a l‘agradar la figura humana, les coses irregulars doncs més o menys coincideix. Possiblement en veure modernisme i gòtic té molta relació també. La prova està que en l'època modernista també es va fer molt Neogòtic.
Del que em sento orgullós és que els meus joiers, la gent sap que són els meus joiers. També tot s'assembla a alguna cosa.
 

No segueixo la moda

–En quin moment es va sentir que podia crear?

–El principi de l'ofici per a mi era inventar. Fer coses tècnicament complicades

–Copiava en aquell moment?

–No. Feia coses que ja s'havien fet. No tenia moltes ocasions al principi per posar el meu estil. Ho feia per exemple amb algú de la meva família que si encarregava una polsera, això l'hi feia jo.
Quan venia llànties de fang semblants a les romanes i m'inventava jo els motius. Ja m'agradava no fer-ho igual sinó donar-li una volta. Jo gaudia canviant les formes. Ho feia a la meva manera.

–L'estil que té ara ha passat per diverses etapes?

–Les etapes van variant una mica. Jo sempre he fet una mica de tot. La moda és o tot petit o tot gran. Jo sempre he fet els dos i com jo he volgut. Una de les coses que no he fet és seguir la moda mai. La qual cosa no vol dir que no hi ha coincidències.


–I les dones què diuen?

–Amb algunes he tingut problemes quan vaig voler variar alguna cosa o veia per exemple que una arracada podia pujar dalt de l'orella. Però m'ha passat que de sobte venia la moda amb aquesta variant i és que clar, avançar-se a la moda o no fer el que és la moda és no vendre.

Tinc un tipus de clients clàssics i altres que accepten el que els dono. La majoria de la gent ve i et diu: jo vull alguna cosa original, una peça única... però al final volen una peça única igual al del veí. Per això has d’amollar-te una mica a seguir els gustos de la gent. Com a mínim la mida de les coses. Si es porta or groc o or blanc d'acord amb el que s'usi en aquest moment.

–A mi em va donar molta curiositat en el disseny d'alguns dels seus rellotges per què porta el quadrant a un extrem? És alguna cosa ergonòmic? Vaig pensar: serà perquè molesta?

–No. És una gràcia que es vagi de la mà. Tècnicament no té cap raó. L'únic disseny que té una raó tècnica és el disseny del Commandeur que sí aquest és inclinat. No has de moure el braç per veure l'hora.
Li vaig voler donar aquesta inclinació. A nivell tècnic està més pensat que els altres. També volia fer alguna cosa més irregular. Més alt d'aquí més baix d'allà, o em deixava un buit per poder ficar una part de la corretja pel costat més alt per poder graduar la mesura.

La tapa del darrera també per poder gestionar la mecànica. Sempre cal anar pensant. El que em passa sempre és quan vaig acabant un treball, en el moment de l'acabat de la feina que és quan poleixes la peça i és on un més gaudeix i és que no ho gaudeixo.

–No gaudeix en veure el treball final?

–Ja estic pensant en l'altre projecte que vull fer o tinc al cap.
Tinc la il·lusió de fer un bolígraf que fa molts anys que ho volia fer. Jo buscava una càrrega de bolígraf metàl·lica perquè aquest no té res a veure amb un bolígraf normal. Aquest disseny és molt obert. La càrrega està a la vista i l'altre dia en una llibreria que em va ensenyar un munt de càrregues i sobre em surten amb una que és especial i que es va fer per a la NASA en el qual es pot escriure en tots els anglès. És una càrrega tancada i hermètica i porta una pressió dins especial que fa que es pugui escriure així. I no li afecten les temperatures ni molt baixes ni molt altes i a més es pot escriure sota l'aigua.

N de la R. Com serà que es posa boig que entre l'entrevista primera i la producció de fotos ja tenia llest el disseny.
 

–Vostè s'adapta a les maquinàries?

–Jo compro el millor. Les maquinàries dels meus rellotges es fan a Suïssa. Hi ha moltes mesures. Jo puc dissenyar la mesura de caixa que vulgui perquè de seguida trobo la maquinària per al disseny de rellotge que faci.

–Qui és el client que li compra els seus rellotges?

–És més joia que rellotge. Jo sempre dic per veure l'hora et mires el mòbil. La gent es gasta els diners en rellotges. Compren marques. És una peça que atreu i que és atractiva i té la seva gràcia.
Quin servei et dóna un penjoll o un anell? Té un valor i té la seva gràcia. És tota una sensació psicològica.
De la línia Commandeur tinc de pila perquè no fallen i van la mar de bé. Però el més bo que tinc de la línia Commandeur és automàtic i mecànic. Perquè està pensat una mica de cara al col·leccionista  i la persona molt exigent. És menys exacte.

–Tots els rellotges són iguals o cada un té un detall o toc individual?

–Les joies que jo faig encara que faci una sèrie. Per fer un model d'aquests, s'han de fer motlles i s'han de fer moltes proves perquè tots els molls que té són d'or. I l'has de temperar, calcular el gruix, la forma i coses que cal inventar. Com tot, és artesanal. Si jo fés dos rellotges iguals amb la mateixa mesura, el que faria és modificar algunes coses. Algun porta un brillant de més. O pesa més o menys. El que no puc fer és una peça única i al següent un altre model.
Jo per exemple d'un rellotge venc 50. Jo venc els únics 50 del món!

–Els seus dissenys més antics algun no ho fa més?

–Jo tinc milers de dissenys de joies. Potser tinc 2000 anells. Jo no estic fabricant tots els 2.000 però de vegades alguns potser s'ha quedat descatalogat un que té 15 anys però segueixo fent un que des de fa 30 anys el segueixo fent.
Deixo de fer aquells que sembla que no es vendran. De vegades torno a treure motlles que tenia de fa temps.
Però el meu és atemporal.

–Quin és el seu disseny més clàssic? La seva joia fetitxe?

–El meu millor disseny és l'últim. Sempre es viu amb la il·lusió de que  vols superar tot el fet anteriorment.

–Incorformista?

–És així. La següent. La peça que no has fet serà la millor del món. Com diu el frase: En amors, les carícies somiades són les millors.

–Hi ha alguna part que no controla mentre treballa? Pot deixar una mica lliurat a l'atzar?

–Sí. Jo faig moltes coses que les faig perquè les vull fer. No me les demana ningú. Puc veure fins on he arribat.

–Els seus fills segueixen la seva empremta?

–Bé, dos fan música i tinc un petit de 7 anys. El més gran de tots que és més empresari i pot ser que ara li doni per fer l'ofici i té mans i idees. No sé si ho farà o no. Si ho vol fer i ho fa feliç molt bé.

–Vostè ho força o els acompanya?

–Mai els he dit res. Que facin el que vulguin i que facin el que els agradi. Si tenen molta sort que trobin la felicitat amb la música i jo els donaré suport en tot el que pugui.
I l'empresari veig que té qualitats i jo el vaig ajudar tot i l'esforç que implica ensenyar. Perquè a mi no m'agrada ensenyar. Perquè no és que no vulgui. Ensenyar és perdre el temps. Mentre ho faig no estic fent el que jo vull fer. Jo serviria per ensenyar perquè una persona es posi al costat i miri i vegi el que faig i com ho faig.
Jo he creat eines per fer algunes coses on necessito fer determinada cosa.

–Com plasma la idea? Fa un esboç abans?

–Això meu és una cosa bastant particular. Molt normal no és i no sé si li passa a altres persones. Jo quan he de fer un disseny ja sigui per encàrrec o alguna idea meva. Abans t'has de adaptar a la persona, al pressupost a les mesures, saps? al caràcter o personalitat d'aquesta persona i a la joia que pot ser adequada per a aquesta persona. Fer una escultura és diferent. Però fer una joia és com fer una escultura que te la portes posada.

A partir d'allí o un encàrrec, agafo un llapis i paper i goma. Em fa molta mandra dibuixar. Vaig esborrant i corregint i aprofito el mateix dibuix. Aquí em concentro molt. Faig una primera línia per marcar un eix central i a partir d'aquí començo a fer alguna cosa. Sempre començo sense saber el que faré.

–I després a fer el motlle?

–Si. I em poso com boig per anar a la taula a fer-ho. Dibuixar em fa mandra.

–L'escultura és molt difícil de fer. A mi m'agrada molt els esclaus de Miquel Àngel…

–L'obra sense acabar és una mica això el que jo busco. La màgia del que sortirà d'allà. Moltes obres meves les deixo sense acabar com feia Miguel Angel. Trencar una cosa ha de tenir un equilibri brutal. El trencat de vegades és el que més m'ha costat. A mi m'agrada que es vegi el cop de l'eina.

–El procés de fer una joia quant de temps porta?

–Depèn. Un anell puc fer-ho en una tarda o puc tirar una setmana per fer-ho.

–Quina va ser la joia més rara que va dissenyar?

–Coses rares he fet un munt. Home, pot ser el Sagrari que m'han demanat. Perquè tècnicament és complicat. Aquestes peces han de sortir i acoblar després. Hi ha un rebombori aquí important. És una cosa especial. Aquest tipus de treballs no es fan cada dia. Entre la plata i l'or serà una peça única. Estarà a l'Església de Sant Joan que és una parròquia molt gran i molt antiga.
Té una nau central molt gran i a la dreta té una nau que no està malament i aquí hi haurà el Sagrari.

Entrevista amb Joan Blázquez (part I)

El Blázquez de Tarragona



Aquí a Tarragona tothom sap qui és ‘El Blázquez’. Així mateix, l’anomena la gent. 
Tarragona és un poble disfressat de ciutat i la forma d’anomenar-lo així té molt de poble. 

El del carrer tal, l’escriptor, el Pep i... El Blázquez. 

Artista, joier i artesà amb un estil molt personal i inconfusible, queden molt pocs com ell, tan fidels a un estil propi. 


També li diuen el ‘Dalí de Tarragona’. No estic molt d'acord amb aquesta denominació. És ‘El Blázquez de Tarragona’ i punt. Té la seva història, el seu lloc i la seva empremta. 
Les seves joies no tenen un temps definit, tampoc persegueixen modes, estan per davant o darrera d'elles.

L'entrevista que ens ha concedit la publicarem en diferents capítols. De fet es va fer també així, perquè la primera part es va realitzar dies abans de la festa major i vam parlar unes dues hores, un mes més tard li vam fer la producció de fotos i el millor de fer-ho així va ser he pogut ser testimoni de la progressió d'alguns encàrrecs i dissenys que estava realitzant en aquest moment, com El Sagrario, per a l'Església de Sant Joan de Tarragona, i el disseny del nou bolígraf de la col·lecció Commandeur que ja ha presentat. 
 
La cita va ser en la mateixa botiga, en el número 22 del carrer Major, molt a prop de la Catedral que a propòsit, és molt Blázquez. La vida d’en Joan i la Catedral van de la mà. 
La seva vida està molt lligada a ella com podran veure en molts detalls de les joies que fa, la Catedral de Tarragona està omnipresent en tota la seva obra.

La botiga té un aire modernista. Tot el front ho va dissenyar ell. A l’entrar al local és com si el temps s'hagués detingut per un moment, com si allí existís realment una màquina del temps. 
Les seves joies en vitrines de cristall i fusta il·luminades, paper color verd a les parets i els llums amb cert aire Art nouveau. De rematada en un racó, el bust de Blázquez amb ulleres, que ens mira.

Espero  a que em cridin i abans, observo la seva foto, amb aquest aire enigmàtic, amb el seu bastó el cabell blanc que retalla el fons negre, sembla un mag. M'intimida. Vaig amb cert ‘cagazo’ a l'entrevista.

Però quan veig a la persona que m'obre la porta del seu estudi damunt del local, la intimidació  s'esvaeix de seguida. De gran tracte i bones maneres, prim, quin, amb una esquena súper recta que em sorprèn perquè generalment la gent que treballa asseguda fent aquest tipus i treballs caminen tots encorbats.

Li agrada conversar i de seguida parlem dels treballs que estaven repartits per les seves taules. No sé si són els anys, però té una paciència de Buda increïble. Vaig ser testimoni de com el “piquem” en la producció de fotos.

Crear en temps regirats

Quan em va rebre, tenia la TV encesa i en aquest moment, s'estava fent la volta ciclista. Blázquez s'havia adonat que aquest dia descansaven i en el seu lloc estaven passant la novel·la “Estimar en temps regirats”.

Jo no la segueixo, però quan la donaven en la 1, l'escoltava com un programa de ràdio ja que el programa el feien després de les notícies. I com em deixava la TV encesa, escoltava la música i la veu xiuxiuejant dels actors que em relaxen per treballar. Aquí tots parlen baixet. En l'època de Franco es parlava baixet? 

–Li agrada la novel·la? La dels murmuris?

–Em dóna una mica de mal rotllo aquesta novel·la perquè parla d'una època que jo l'he viscut i hi ha moments que m’indigna perquè això era així, quan veus l'època del Franquisme… que poder tenia aquesta gent. No eres ningú allí entre ells. Feien el que volien amb la gent. Com passa en totes les dictadures.

–Va començar de molt petit a treballar...

La joieria la vaig conèixer casualment. Per no voler estudiar. No m'agradava estudiar i des de molt petitó sempre he fet coses, feia talles de fusta i les venia, feia llànties de fang, d’aquestes de tipus romà per buscar-me la vida. 

Feia d'escolanet per guanyar-me un dinerito perquè a casa meva no hi havia diners ni per comprar una joguina. Llavors me'ls inventava jo, a part de que gaudia fent-los.
 
Fins al punt que avui en dia em dóna la sensació que segueixo sent com si fos aquell nen que feia coses i gaudia, ara em passa el mateix amb l'ofici.

–Ja tenia aquest do per fer coses però, qui li va ensenyar?

–Jo veia a uns tallistes que per arribar al turisme, el primer turisme que venia aquí, venien cusis imitació al romànic i les feien al carrer davant  de cada botiga, amb una taula i les seves eines, treballaven perquè el turista rl veiés allí tallant i això la veritat, era un ganxo que cridava molt l'atenció.

Jo passava hores dempeus mirant com tallaven. Allò que  que aprens del que fan o que vols endevinar el que faran, dius: ara agafarà aquella eina, ara això, això ho llevarà amb la mà, i bo... total que jo flipava, em preguntava com és possible que hi hagi gent que pugui fer això tan bonic.

I bé, ja m'anava a casa, agafava un tabloncito de fusta i per a Reis al meu pare li vaig demanar que em comprés un joc de gúbies per tallar. Debia tenir 11 o 12 anys.
 
M'ho va comprar i a partir d'aquí vaig començar a fer-ho. A tal punt que vaig vendre unes talles que vaig fer i em van donar 800 pessetes que és el que em va costar una bicicleta. Amb el preu d'una talla em vaig comprar una bicicleta que tenia canvi de plat, canvi de pinyó que en aquella època era una bona bicicleta.
 
Total, que també feia llànties de fang que em compraven els comerciants per vendre-les ells. Antiquaris, alguna casa d'objectes de regal de cara al turista. Igual et venien una ballarina com un torero, saps? Allò típic que els turistes compraven. En aquelles hores tot eren toreros, ballarines, banderilles. 

Llavors vaig voler deixar d'estudiar i els meus pares em van parlar casualment que hi havia un taller de joieria que necessitava un aprenent. Jo mai havia pensat a ser joier. Ni sabia en què consistia a ser joier.
 
–Però què pensava que havia de ser artista, que havia de ser un pintor, escultor?

–No, això ho vaig pensar com un somni inassolible. Com una cosa que no ocorriria mai. Que bonic seria! Ser artista i viure de l'art, perquè veia les escultures i les pintures de la Catedral i passava hores mirant els plecs de les figures. Era com anar una mica més enllà de la realitat. 

Tenir el Do de fer això era gairebé un impossible. Ho veia alguna cosa miraculós gairebé.
 
Llavors quan vaig començar a fer les primeres talles i veia que anava sortint, vaig pensar, perquè no? Vaig pensar que tindria un ofici com el meu germà gran, d'electricista, lampista. Alguna cosa així i gràcies.

–I els seus pares què deien?

–No em posaven cap inconvenient. Al contrari, em van comprar aquelles eines. Record que el meu pare li ensenyava als seus amics les meves coses i deia: –mira, això ho ha fet el meu fill. I clar jo estava allí i veien a una criatura. I deien: –ell? L’ has ajudattu! i els deia: –No, l’ha fet ell sol! I els altres es quedaven com que no s’ho acabaven de creure.
 
I llavors jo començava gairebé a creure'm que podia servir per fer això.
Quan va sortir aquesta plaça d'aprenent per a un taller de joieria vaig dir, ja que haig de fer alguna cosa vaig a provar-ho i va ser entrar al taller i mirar el que estaven fent ja que sempre vaig ser molt curiós amb qualsevol ofici, i de sobte vaig acabar de descobrir l'ofici de la meva vida perquè el que es pot arribar a fer amb això és una cosa increïble.

–Eren tots nens aprenents com vostè, tutelats per un mestre?

–Hi havia el Cap de Taller, que para mi era gran, clar jo era nen i ell tindria 40 anys i després uns altres de 18 anys, 20 anys. Més grans que jo. Ho vaig veure de seguida. Jo amb això puc fer el que vulgui.
És clar que en aquest ofici calia tenir mans per fer-ho i amb la trajectòria que portava ja de criatura de fer cosetes això ja se'm donava bé. 

Però després has d'inventar, has de crear. No només per crear disseny sinó fins i tot tècnicament. Has de ser un micro enginyer.
 
Perquè hi ha coses que no les fas perquè no està l'eina per fer-ho i has d'inventar l'eina.

En aquest taller l'aprenent havia de fer els encàrrecs, escombrar, fer cosetes, la qual cosa em deixaven fer. Total que amb 15 anys em vaig muntar el meu propi taller a casa i vaig dir: ara faré el que em dóni la gana.

–I va deixar el taller

–I vaig anar a buscar treball a les joieries per pagar-me les eines que havia comprat i de seguida em van donar treball, al principi coses fàcils,  fins que al final em donaven a mi el més difícil per fer.

–I com va anar creant el seu estil? Ha tingut cap mestre o referent?

–Amb haver vist com es fa alguna cosa en el gairebé any que vaig estar d'aprenent ja em va donar temps per veure tot. Llavors ja sabia tot el que s'havia de fer. 

Fins i tot jo tinc una teoria que encara la mantinc: Una persona que no sigui capaç de fer alguna cosa només mirant, és que no serà capaç de realitzar cap tipus d'ofici. Després ve la pràctica.
 Però mirant s'aprèn.

Quan vaig muntar el meu taller, la taula d'orfebreria la vaig dissenyar jo, a la serradora que els vaig demanar els corts els vaig portar els plànols de la taula. Jo era un nen i em veien com a tal. 

I mai vaig treballar de fuster. He vist treballar a un fuster o havia vist un moble i ja sabia com s'havia de fer.
A la joieria has de saber llimar, donar-li un gest especial a la llima, saber serrar molt bé, saber soldar. Cal aprendre a soldar coses petitones i repartir el foc d'una manera especial si són peces de diferent grossor.
 
De petit havia ajudat al meu germà que era lampista i el feia soldadures en plom que no era fàcil.
 També vaig ser a una escola de mestratge on s'aprenen oficis i vaig aconseguir fer el que jo volia. Jo estava en una fase preparatòria i s'ensenyava en aquesta època una miqueta de cada ofici: electricitat, fusteria, fer plànols i totes aquestes coses jo ja sabia fer-les perquè les havia après del meu germà.
 
I llavors jo agafava una fusta i els preguntava: puc fer un Crist? I em deixaven fer el Crist!

–Ja li veien alguna cosa diferent a vostè.

–El que no podia aguantar jo és aquesta norma tan insulsa.

–Era una època dictatorial no? Com feia per ser lliure amb tot això?

–Ja em deien ‘l'inventor’. Jo anava al col·legi amb joguines. Per exemple, veia una pel·lícula de romans on hi havia catapultes i jo me les feia i les portava al col·legi. Els professors veien això.
 
El primer patinet de dues rodes m'ho vaig fer jo amb rodes d'un coixinet.

–Com era Tarragona en aquesta època? Plena de cures?

–Cures, militars, ferroviaris i portuaris i en aquesta zona veies algun Pagés. Recorda que al carrerCavallers venien amb el carro que guardaven allà.

–I la vida era millor?

–La vida era diferent. Saps què passa? Les persones ens fem a tot. A mi m'agrada viatjar i anar a algun lloc on parlen el meu idioma en català o castellà. Per desgràcia no parlo altres idiomes. 
A mi m'agrada enrotllar-me amb la gent i que m'expliquin la seva vida i tot això.

 
Jo a un lloc que he anat molt és a Cuba i em recorda molt la meva infància. La forma com viuen allí. I t'adones que per ser feliços no fa falta molta de les coses que tenim. 

Jo de nen saps amb quina joguina vaig ser feliç? Un gran somier antic que van deixar a casa meva i estava al pati de l'escala.
 
Ho vaig agafar un dia a la tarda amb el meu germà i vam portar a les escales de la Catedral. Vivíem al costat de la Catedral. I posàvem el somier com un catamarà, ens pujàvem varis i ens llançàvem per les escales amb el somier! Aquesta era la millor joguina del món. I no vegis la cua de nens que es feia. Jo com era l'amo del catamarà, hi pujava sempre.
 
Una de les coses que vaig veure a Cuba una vegada en una carretera em vaig detenir a veure un camió amb molta gent darrere i dempeus. Em donava la sensació com els reportatges que un veia en televisió quan la gent fugia en camions de la guerra.
 
I jo pensava, potser aniran al camp a treballar. Però no, en un parador vaig observar que la gent baixava d'aquesta caixa del camió per menjar-se els seus entrepans i reien. Però si ho estan passant la mar de bé. I després em vaig assabentar que la gent viatja a la illa per veure a les seves famílies i si han tingut la sort de trobar un camió, hipugen i encantats. Fins i tot amb pluja.
 
Aquí paguem diners per fer barranquisme i donar-nos trompades. La vida que és millor o pitjor? 
El que no es pot suportar és la dictadura. Tenir por a un policia.

–Parlava català a pesar que estava prohibit?

–Aquí estava prohibit parlar en català. Sí, però et podien cridar l'atenció. En un lloc oficial ni pensar-ho.
 
Es parlava a les cases. Permetien parlar català en la intimitat familiar. Com un favor que et feien. Però a la més mínima et deien: Escolti, parli'm en cristià...
Tot i que per aquí diuen Catalunya s'ha gastat tants milions per això de la llengua. Però tu saps que aquesta llengua és d'aquí i ha estat perseguida. És com no ho entens. 
És una llengua que és més antiga que el castellà. Té més història. Catalunya té 2.000 anys d'història.

Una cosa que ha estat prohibit. Podien parlar amb la policia si parlaves en català.
 
///////////¿T'ha agradat? Aquesta setmana seguirem amb l'entrevista en un altre capítol


Per Gabriel Podestá Conte
Fotos: Daniela Lapucci / Fernando de Noguera Arnal i Gabriel Podestá Conte

Etíops per Ram Giner

Etíops BN from ram giner on Vimeo.

Per a tots aquells que no han pogut anar a visitar la mostra Etíops, l'exposició de fotografies que ha realitzat Ram Giner. Aquí els deixem el vídeo per seguir gaudint de la seva mirada.