El jazz polivalent que dibuixa ‘Smiles’

Josué Garcia i Raül Cid trompeta i trombó dels Stromboli Jazz Band,

Els Stromboli Jazz Band estan de celebració i ho van celebrar a la seva terra. El passat diumenge 24 de febrer van donar un gran espectacle al Teatre Metropol, justament quan feia un any del primer concert dels Stromboli al Cafè del Teatre Metropol. A més, el concert era el número 50 de la banda tarragonina, un número rodó per presentar el seu primer disc, “Smile”.
 
Hom pot pensar que en temps de crisi, haver realitzat 50 concerts i treure un disc, ha estat qüestió de sort. La veritat però és que la fórmula de l’èxit ha estat confiar en una idea, “picar pedra” i sobretot, ‘somriure’, tal i com es titula el seu disc, així és com han triomfat, fent passar a la gent una molt bona estona. 

Composició en directe 

Parlem amb en Raül Cid, ideòleg, trombó i veu dels Stromboli Jazz Band, i en Josué Garcia, la trompeta d’aquesta banda tarragonina. Ells són una tercera part d’aquest grup format per quatre amics més, i és que sobretot, abans de ser una banda, eren bons amics; la resta de la banda està formada per Sergi Cabrera (bateria), Ismael Carles (tuba), José Gómez “Moluco” (saxo) i en Ton Solé (banjo). El seu bon rotllo es veu reflectit als seus espectacles i és que en Raül prefereix parlar d’espectacles en comptes de concerts: “oferim un producte nou que barreja música, humor, festa, teatre i moltes sensacions”, és per això que raona entusiasmat que “no només és un concert, és més que això, molt més que música, és un espectacle fresc i espontani”. 

Aquests espectacles estan caracteritzats per un interacció continua amb el públic, una interacció que, fins i tot, fa que cada concert sigui únic e irrepetible: “cadascú té un rol dins l’escenari, però no tenim un guió”, assegura en Raül; podríem dir que Cid porta la batuta i va dinamitzant el ritme, un ritme que, fins i tot, un comentari del públic pot canviar perquè “nosaltres toquem per a la gent, no per a nosaltres, per això dialoguem amb el públic i aquests diàlegs generen relacions que donen molt de joc”, sempre amb l’únic objectiu de que el públic surti content. En Josué explica que tenen una idea de les cançons que tocaran però que la improvisació és un factor clau, gairebé es “composició en directe”. Tot i que reconeix que al principi li costava deixar-se anar a l’escenari, finalment l’espontaneïtat i la naturalitat ara són innegables. El trompetista també assegura que damunt de l’escenari no són personatges, “som nosaltres mateixos”.

Apte per a tots els públics
 
Tot això dóna un tret distintiu a aquest grup que fuig de les etiquetes: “vam posar-hi jazz per orientar a la gent, però fem un jazz polivalent i molt popular”, s’explica Cid. El trombó insisteix en que “volem apropar el que fem a tot tipus de públic” i es lamenta de que l’etiqueta del jazz els pugui allunyar d’un determinar públic. Per això, en Raül recomana el seu espectacle per tot aquell que “estigui obert a noves sensacions”. Aquest ‘jazz popular’ es tradueix en un disc que inclou versions de tot tipus de gèneres i algunes bandes sonores, donant sempre el seu toc personal; el que per a ells ja és compondre: “considerem que ja hi ha prou bona música feta i gaudim fent arranjaments i fusionant melodies perquè la nostra essència hi és en aquests covers”. Com qualsevol músic, parlen de les cançons dels seus disc com a els seus fills i no saben quina escollir, però el trombó i el trompetista coincideixen en destacar ‘Smile’, ‘Stand by me’ o ‘Dream a little dream’. 


Asseguren que als seus concerts ofereixen el repertori de cançons que ells anirien a veure, unes cançons conegudes per la major part del públic i que desperten molts sentiments: “toquem hits amb els que molta gent s’identifica, igual que nosaltres” confia Garcia.  Aquests hits vinculen el públic amb els músics d’una manera especial, fet que enforteix la seva marca i explica perquè la gent els contracta, és normal que s’enorgulleixen del fet que truquin perquè “ens volen a nosaltres i no a cap altres”. 

Innovació i adaptació
 
Tot es fruït d’haver fet les coses correctament i d’haver fet un bon treball a l’hora de donar-se a conèixer, tant apropant-se a la gent a través de les xarxes socials, com col·laborant en actes com a la passada Baixada del Pajaritu. I és que la seva polivalència no es limita al seu jazz, va més enllà i ho fan adaptant-se a qualsevol situació. Raül Cid, l’ideòleg de la banda, també ha pencat de valent donant a conèixer els Stromboli: “fa uns anys no calia tanta cosa, ara has d’estar a Twitter, a Facebook, tenir una web, fer cartells, targetes...”. Cid ja des d’un bon principi pensava en grup que sobretot tingués capacitat d’adaptació a qualsevol escenari i que pogués oferir un bon espectacle amb dos, tres o sis components de la banda, una idea innovadora que permet que els Stromboli puguin arribar allà on vulguin gaudir de la seva música. De fet a la proper Festival Internacional de Dixieland de Tarragona, on per descomptat hi estaran, el públic podrà escoltar a tota la banda o gaudir d’un duet strombolero. 

Durant aquest darrer any, els heu pogut trobar a passacarrers, a concerts a teatres o en festes privades o fins i tot damunt d’un banc, qualsevol indret és perfecte per donar un gran espectacle i ‘compondre en directe’. En aquestes 50 actuacions la banda ha pogut madurar i ha vist recompensada la seva energia invertida assolint fites com  la d’haver actuat al Festival de Jazz de Sant Sebastià, un referent cultural mundial, i del que tenen molt bons records: “estàvem tocant i la gent que passava s’anava sumant i es van acumular fins a omplir el passeig de gom a gom”. No obstant, la vertadera fita assolida és fer passar una bona estona als assistents dels seu concerts, tot i que en Josué bromeja amb col·locar una ambulància a l’entrada dels seus concerts, doncs de vegades les cadenes de rialles semblen que poden acabar malament. Per sort el seu espectacle continuarà dibuixant ‘smiles’ allà on vagi amb un espectacle que sempre es troba en constant millora i del que prometen als assistents que sempre “sortiràs millor del que has entrat”. 

Per Andrea Torres
Fotos: Andrea Torres i premsa Stromboli Jazz Band