Succés Vinícola: l’empenta de dos joves vinicultors

 

L'Albert Canela i la Mariona Vendrell es van conèixer al Priorat, a l’Escola d’Enologia de Falset, i de la unió d’aquests dos joves de 22 anys ha nascut el celler Succés Vinícola, sota el nom del qual han produït dos vins negres que han tingut molt bona rebuda: el Mentider i el Cuca de Llum. Fa dos mesos que són al mercat, però ja han guanyat diversos premis i mencions i ja es poden trobar a les cartes de bons restaurants com l’Àbac de Barcelona.

El projecte d’aquests dos vinicultors va veure la llum gràcies al Viver de Celleristes de la Conca de Barberà, un viver d’empreses especialitzat en la creació de nous cellers i que ofereix les instal·lacions necessàries per a la producció del vi a canvi d’un lloguer. “Fa just dos anys que hi vam entrar i vam crear Succés Vinícola –explica la Mariona Vendrell–. Li hem dit així perquè succés vol dir esdeveniment, i per a nosaltres els vins representen moments que vivim”.

Trepats especials: El Mentider i La Cuca de Llum

De la primera verema que van fer en va sortir El Mentider, un vi fet cent per cent de trepat força especial. “Tothom fa trepats rosats o molt frescs, fets amb 20 dies de maceració com a màxim, i nosaltres volíem allunyar-nos del que sempre es fa”, explica la parella. Així que van fer un trepat negre, amb el raïm de ceps centenaris i 9 mesos de criança en botes, perquè agafés cos, amb un color més fosc, i un gust intens. “Al Mentider, li vam dir així precisament perquè no sembla un trepat”, diu la Mariona. Aquest vi ja ha guanyat, entre altres, el primer premi al Millor Vi Negre Trepat de la DO Conca de Barberà.

La Cuca de Llum va sortir de la segona verema. És un vi jove trepat, més suau que el Mentider, provinent de vinyes de 30 anys, i madurat 35 dies. El seu nom també té un perquè: “Teníem horaris difícils així que moltes vegades anàvem de nit a buscar les mostres a les vinyes. Un dia ens hi vam trobar una cuca de llum, que com el trepat, costen de veure”. Aquest vi ha tingut molt bona acollida. Ha guanyat el segon premi a Millor Vi Negre Jove de la DO Conca de Barberà.

Entre El Mentider i La Cuca de Llum han produït unes 10.000 ampolles, fetes amb molta cura. El raïm ve de vinyes curosament seleccionades i controlades personalment durant el procés de maduració, i tota la verema l’han feta ells de forma manual. “Si fas un petit volum i saps on hi ha bones finques, parteixes d’una bona base. La qualitat del Mentider no ve tant del celler, sinó de la vinya”. També han decidit sortir amb preus ajustats: “el Mentider costa 15€, però els ceps tenen 100 anys. Busca un altre vi de vinyes centenàries que costi 15€”.

La imatge de l’ampolla avui en dia també és molt important, i aquests dos trepats venen presentats per etiquetes atractives i originals, fetes per la també jove dissenyadora i fotògrafa Alejandra Boada. “Com que no podem competir amb la quantitat de litres i acabem de començar, ens vam treballar molt la imatge”.

Bon començament per a un projecte a llarg termini

A banda dels premis i mencions que han rebut en només dos mesos al mercat, Succés Vinícola amb el seu Cuca de Llum va ser l’estrella de la Disco Wine Rave, un dels actes de Reus Viu el Vi que busca reunir un públic consumidor jove amb productors de vi joves. “Ens han reconegut la feina –diu la Mariona– i això que ja és una il·lusió molt gran poder fer una cosa que t’agrada”. I això que ni l’Albert ni la Mariona tenen precedents familiars en el món de la producció de vi i a la Mariona ni tan sols li agradava aquesta beguda quan va començar Enologia!

Els preguntem què pensen del consum de vi al nostre país: “La gent no beu massa vi, tot i que ara més que abans –diu l’Albert–. Som molt productors, però poc consumidors. A Alemanya, Suïssa o els EEUU consumeixen vins d’aquí més que nosaltres. Però ara la gent comença a buscar vins catalans”. La Mariona afegeix: “Actualment als restaurants hi ha més referències catalanes, però són de DOs amb grans noms i una història ja feta. Estem intentant entre tots potenciar la DO Conca de Barberà, que està creixent en qualitat”.

Ara juguen amb els petits volums, però la intenció d’aquesta parella és créixer “seguint la mateixa línia”, diu la Mariona, que puntualitza: “Hi ha empreses al Priorat que tenen molt de volum i segueixen cuidant-ho tot molt”. Dintre de poc llançaran un nou vi (que encara no té nom) amb força criança “de les millors vinyes del meu pare, que és pagès”, diu l’Albert, que segueix: “No sortirà sota el nom de Succés Vinícola perquè no és 100% trepat, però era el nostre capritx, perquè tenim unes vinyes molt bones i volíem treure’n el màxim profit”.

Els vins de Succés Vinícola es poden trobar a molts llocs de Barcelona, on el trepat està agafant força, i a Tarragona es poden trobar en punts de venta com El Rebost de Valls, el Tot Vi de Reus i El Celler de l’Avi de Calafell. O les podeu encarregar per internet. Salut!

Per Ariadna de Vilallonga

Tarragona, ciutat de castells

Una iniciativa de turisme casteller

La Diada de Sant Joan a la Plaça de la Font va donar el tret de sortida a la setmana de turisme casteller. En aquesta foto, el 3 de 9 amb folre de la Colla Jove, una de les estructures més sorprenents de la diada. DANI SERÓ

L’estiu és temps de castells, i per aquesta època a Tarragona ja és habitual veure turistes sorpresos, amb càmera en mà, que s’han topat improvisadament amb un assaig de castells o una diada castellera. D’ara en davant però, els qui vulguin podran endinsar-se en el món casteller a consciència, gràcies a la setmana de turisme casteller Tarragona, ciutat de castells, que va començar tot just amb la diada de Sant Joan, i que ha estat organitzada per les mateixes colles tarragonines.

Durant aquesta setmana s’ofereix als turistes o als locals que estiguin interessats en el món casteller una visita guiada per les diferents places castelleres de la ciutat i la possibilitat d’assistir i participar als assajos dels Xiquets de Tarragona i de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. La Jordina Estopà i Masdeu, membre de la Junta de la Colla Jove, ens explica: “Els turistes aniran guiats a una colla i a l’altra a aprendre a fer castells, els ensenyarem a pujar o a col·locar-se a la pinya... També podran venir a sopar amb els de la colla i envoltar-se de la gent que fa castells”.

Pel que fa a la visita guiada, consisteix en un recorregut que passa pel Cos del Bou, la Plaça del Rei, el carrer de Santa Anna, el Portal del Carro on es fa el pilar de Sant Magí, el Pla de la Seu, la Plaça de les Cols, el Carrer Major... “S’explicarà perquè són importants tots aquests llocs per al món casteller de Tarragona –diu la Jordina Estopà–, i també s’explicaran anècdotes i curiositats, com la dels pilars caminants, que abans havien d’anar a picar a la porta de la Catedral, i ara això ja no es fa”.

El 4 de 8 dels Xiquets de Tarragona a la Diada de Sant Joan. ANNI VILA

Tarragona, ciutat de castells ha estat una iniciativa dels Xiquets de Tarragona i de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els quals van presentar el projecte al Patronat de Turisme i a la Regidoria de Cultura. Després s’hi van afegir la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau i els Xiquets del Serrallo, qui en una primera instància van protestar al·legant un tractament desigual de les colles tarragonines i es van indignar perquè la iniciativa turística en la qual en un principi no participaven se solapava amb les festes dels respectius barris.

La representant de la Colla Jove Jordina Estopà defensa que “som garants dels valors castellers de Tarragona i qui vol mantenir això evidentment pot treballar amb nosaltres”, i puntualitza: “Quan els Xiquets del Serrallo i la Colla de Sant Pere i Sant Pau es van voler sumar al projecte, vam estar oberts a què també col·laboressin. Després de parlar i acordar la seva participació, Sant Pere i Sant Pau tenen una actuació en solitari i la diada de Sant Pere al Serrallo s’ha inclòs com a part del programa”.

La iniciativa turística Tarragona, ciutat de castells s’inclou en les activitats de la Biennal de Castells, que té com a acte central el concurs de castells que se celebrarà l’estiu del 2014. Des que els castells van ser nombrats Patrimoni de la Humanitat, la ciutat de Tarragona ha impulsat la seva activitat castellera. “Tenim la sort –diu la Jordina Estopà– que podem considerar Tarragona triple patrimoni de la humanitat: per la seva cultura, la seva gastronomia
i també per la història romana. És un lloc que crida l’atenció i poder obrir el món casteller d’aquesta manera crec que és interessant tant pels de fora com pels d’aquí”.

Escrit per Ariadna de Vilallonga

La setmana turística castellera ofereix també tallers, conferències i dues exposicions. En aquestes fotos, l’exposició “El cel dels castells” de David Oliete, del concurs casteller del 2012, a l’Espai Turisme del C/Major

Al Pati Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, hi ha l’altre exposició, “Tarragona, una història de castells”, amb un recorregut històric i fotografies de l’arxiu fotogràfic de les colles. Els presidents de les colles dels Xiquets de Tarragona, del Serrallo i de la Jove van inaugurar l’exposició junt amb la consellera de Comerç i Turisme Patrícia Anton.

Shiva Music: Música per a sibarites

En un primer cop d’ull des de fora, sembla una petita botiga de música corrent, però quan hi entres, ja et sorprenen les parets i el sostre modelats i pintats en una clara referència a la música psicodèlica i als moviments hippies dels anys 60. El que es ven a dintre no és tampoc corrent: música no comercial, més difícil de trobar... i vinils. És un lloc per a melòmans, per als qui tenen un gust selecte, per als fetitxistes dels vinils i les edicions cuidades, dels que no es conformen amb l’mp3. Així que de corrent no en té res, i com diuen els propis clients de la botiga “és única a la ciutat”. Fa onze anys que Diego Vidal va obrir Shiva Music a Tarragona.


–Com vas començar?
 
–Un client de la tenda de música on treballava abans, que tenia la seva pròpia botiga a Londres, em va dir que me la venia sencera. Jo era jove i em vaig embravir: vaig anar cap allà amb un camió i vaig carregar 6000 discs de vinil. Ara, d’aquest lot, me’n queden 500.
 
–El Jimi Hendrix que hi ha pintat a la paret, el nom de la botiga i tota la decoració... Recorda a alguns moviments dels anys 60 i 70, oi?
 
–Quan vaig començar, estava molt capficat amb el blues i la psicodèlia. Però això representa un públic molt petit. Estic obert a molts estils i a la botiga hi pots trobar de tot: músiques del món, indie, grans clàssics com els Beatles... Moltes coses les he anat descobrint gràcies a la sinergia entre els clients i la botiga.

–Però la psicodèlia i aquests moviments dels 60 no han tingut gaire repercussió al nostre país, oi?
 
–Als anys 70 va haver-hi molt de moviment: festivals com el de Canet, el rock laietà... Crec que tota la música d’avui ve d’alguna manera d’allà, que sense allò la música d’avui no seria la mateixa.
 
–Algun estil que se’t resisteixi?

El hip-hop i el heavy metal. No domino aquest camp i no té sentit tenir-ne una secció a la botiga, perquè intento saber què és el que tinc, poder recomanar.

–Ser un entès del producte que vens i el tracte personal imagino que són una qualitat del Shiva Music.
 
–Hi ha clients venen a buscar una cosa en concret, però alguns venen a comprar “a cegues”. Hi ha clients que es deixen aconsellar, o que et demanen que els trobis alguna cosa del seu gust. El client pot escoltar el CD o vinil, o el pot canviar o tornar si no li agrada... Ha d’estar convençut del que compra.

–Has notat algun canvi de tendències en el transcurs dels anys?
 
–Puc dividir aquests anys en dues èpoques claríssimes. Durant els primers cinc anys de la tenda, els vinils no els volia ningú: els venien per dos duros, o els regalaven o els llençaven... Es van anar deixant de fer vinils i jo en vaig anar comprant... sobretot als EUA, on les edicions són més cuidades. Però a l’hora de comprar només quedaven els assidus dels vinils que no volien saber res de la “novetat” del CD.
 

–I ara?
 
–Llavors comença la segona època. Ara el vinil està en auge màxim. Penso que es compren més vinils que CDs. Fins i tot hi ha nois de 16 anys que em compren vinils. Crec que el CD està perdent valor i que el vinil és un objecte més luxós, més visual...

–Per això s’estan tornant a produir vinils. Les productores han vist que la gent els torna a voler.
 
–Estic molt content que el vinil hagi tornat, perquè es tornen a reeditar vinils molt rars que costaven molt d’aconseguir perquè en el seu moment es van fer poquíssimes còpies. La part negativa és que les discogràfiques, les distribuïdores i tota aquesta màfia s’estan aprofitant del retorn del vinil per posar preus abusius. Per als CDs, per altra banda, es potencien ara les edicions “de luxe”.

–No es pot parlar amb algú que es dedica a vendre música sense preguntar-li per la pirateria...
 
–Abans la pirateria m’emprenyava. Ara ja convisc amb ella. Crec que hi ha persones que la música descarregada ja els hi està bé i persones a qui els agrada molt la música i busquen coses diferents.
 

–Persones que no es descarreguen música d’internet?
 
–Jo em descarrego música d’internet! Penso que és una eina brutal, perquè pots escoltar la música abans de comprar-la. Pots descarregar-te unes cançons, posar-te-les al cotxe per veure què tal sonen, però si t’agrada, llavors compra’t el vinil o el CD, perquè tinc comprovat que la qualitat no té res a veure i no és el mateix. A més, això que diuen que els músics ara es fan més rics amb internet és mentida.

–Què vols dir?
 
–Amb això que “la música és gratuïta”... Els preus dels concerts han pujat radicalment, però és que a més, hi ha grups que no són “de concert”, grups d’estudi, que viuen dels CDs. Per exemple, els Manel, veure’ls en un concert és força avorrit, perquè no són un grup d’espectacle. Ells fan una música d’escoltar-la en privat. O jo què sé... la Filharmònica de Viena tocant un concert de Beethoven: no poden viure de concerts, són masses components, i no poden “anar de gira”, viuen sobretot del CD que fan.
 
–D’on et va sortir a tu la faceta de melòman?
 
–Jo vaig començar com tothom escoltant els 40 Principales amb 13 anyets... Però anava cada estiu a Galícia, a visitar uns tiets, que eren molt melòmans, i d’allí vaig mamar moltíssim. Hi anava i em passava els dies gravant cassets i cassets per poder-me’ls emportar. També d’un bar mític de Torredembarra, La Traviesa. I l’escola també va ser una font important; hi canviàvem molts discos. No podies escoltar música nova si no te la deixaven!
 
–Potser per això vas posar una botiga, per tenir tots els discos!
 
–Sóc una mica un músic frustrat, perquè sóc poc hàbil, i suposo que la vena musical em va sortir per aquí, venent música.
 

Per Ariadna de Vilallonga

Shiva Music
Cos Del Bou 13-15 43003 Tarragona, SPAIN
Telèfon: 977240819
Pàgina web: www.shivamusic.es
Mail: golosinasmusicales@gmail.com

Tarraco Viva... ‘entre bambalinas’

“Tots som voluntaris, tots”

El festival romà de Tarragona inaugura temporada amb totes les entrades venudes. Hem anat als assajos d’un dels espectacles amb més èxit, SEQVERE ME!, per conèixer tota la feina i les persones que hi ha darrera dels espectacles d’aquest festival. 
El cor de Tarraco Viva? Els voluntaris.

Per Ariadna de Vilallonga

Gent de totes les edats i tots els oficis. Alguns porten més de 10 anys participant en la producció de Tarraco Viva i d’altres espectacles de reconstrucció històrica. Alguns ho fan des que eren nens petits i ara ja són joves adults. I a la pregunta de com van entrar en això de Tarraco Viva, tots diuen el mateix: “M’hi van portar”. Un amic, un familiar, que ja ho feia, els va animar a participar-hi. 

Només en l’espectacle SEQVERE ME!, un dels 400 que ofereix Tarraco Viva, hi participen 67 actors i sis encarregats de producció. Thaleia és el grup de reconstrucció històrica que organitza aquest i d’altres espectacles de Tarraco Viva i que es fa servir del teatre per a reproduir la vida quotidiana de períodes de la història antiga.

Són els diversos grups de reconstrucció històrica i altres organitzacions qui creen cada projecte i el presenten al festival. La Mercedes Tubilla, presidenta de Thaleia, explica que des de que pensa el tema de l’obra –en el cas de SEQVERE ME!, la prostitució en el mon romà– fins que expliquen el projecte als actors i demés membres del grup poden passar entre 7 i 8 mesos de recerca exhaustiva d’informació i escriptura del guió. I després venen els mesos d’assaigs teatrals.

El més destacable de Tarraco Viva és que és un festival que es fa realitat cada any gràcies a la participació voluntària a tots els nivells: “Tots som voluntaris, tots –explica Mercedes Tubilla–. Jo porto 15 anys fent això. Sóc arqueòloga, i sempre dic que la meva feina de funcionària és el que em dóna un sou, però que la feina que faig a través de Thaleia és la meva passió”.
Thaleia s’encarrega de trobar un tema, fer-ne la recerca perquè tot sigui fidedigne, escriure el guió, crear l’attrezzo... A les obres, no hi ha materials moderns i tot està fet com a l’època romana, des de les perruques fins a les sabates. La Mercedes explica que compra les teles al nord d’Àfrica o a la Índia, on encara les teixeixen i tenyeixen a mà.

Als assajos de SEQVERE ME!, hi ha l’ambient distès i familiar de gent que es coneix des de fa temps. Alguns són actors amateurs o aficionats i tenen papers amb molt de text, mentre que altres posen cara de por i diuen que ells parlar “no, no”, que ells surten a fer de figurants. La Montse i la Gisela són dues noies que fan de prostitutes a SEQVERE ME!. La Montse porta set anys participant a Tarraco Viva. Enguany fa de prostituta de luxe: “He pujat de categoria respecte a l’any passat, que feia de prostituta de carrer, però he perdut roba!”, bromeja ella.
Per la Gisela és el primer any. Fa teatre en un altre lloc i el seu director la va convidar a
participar al SEQVERE ME!.

“De voluntaris n’hi ha de tot tipus, gent de pas, gent que es queda... Però es tracta d’una experiència molt gratificant –diu la Mercedes, presidenta del grup de reconstrucció història Thaleia–. Quan surts a escena i veus les cares del públic i et diuen que els hi ha agradat... dóna molta satisfacció”. En efecte, molts espectacles com el de SEQVERE ME! porten ja vàries edicions i tenen seguidors que els venen a veure cada any. Essent ja la quinzena edició de Tarraco Viva, es tracta d’un festival molt consolidat i estimat per la gent de Tarragona, tan pels que estan darrera o sobre l’escenari, com pels espectadors.

Fotos: Ariadna de Vilallonga i Thaleia

Fortuny torna a Reus

L’exposició “Fortuny, el mite” porta 45 obres
del pintor a la seva ciutat de naixença

  

Ariadna de Vilallonga – Reus.  L’escriptor Théophile Gautier escriví el 19 de maig de 1870 al Journal Office: “Has vist el quadre de Fortuny? Aquesta és la salutació que s’adrecen els artistes i afeccionats quan es troben”.  Marià Fortuny (Reus, 1867 – Roma, 1874) va arribar a gaudir en vida d’un gran èxit d’abast europeu, tot i que la posterioritat el va acabar arraconant en un segon pla. No obstant, el seu virtuosisme és indiscutible, i els especialistes en aquest artista no dubten en catalogar-lo com un dels millors pintors de la meitat de segle XIX.

L’exposició “Fortuny, el mite” al Museu Salvador Vilaseca de Reus ofereix fins el 7 de setembre un repàs de la trajectòria de l’artista català a través de 45 de les seves obres, entre les quals destaquen quadres tan coneguts com La Vicaria (1867-1870), L’Odalisca (1861) o El col·leccionista d’estampes (1867). Aquesta exposició s’ha organitzat en el marc de l’Any Internacional Fortuny, en què se celebra el 175è aniversari del seu naixement.  “Avui La Vicaria és a casa –ha dit l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, en l’acte inaugural de l’exposició–. Des del 1974 que tantes obres de Fortuny no s’exhibien juntes a Reus”.

Assistents a l’acte inaugural, d’esquerra a dreta: Carles Pellicer, alcalde de Reus; el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell; el vicepresident de la Diputació de Tarragona, Albert Vallvè, i el comissari de l’exposició Jordi Àngel Carbonell

La mostra “Fortuny, el mite” ha estat coproduïda per l’Institut Municipal de Museus de Reus i el MNAC, que ha cedit gran part de les obres que s’exposen. Els comissaris de l’exposició són dos experts en la figura del pintor reusenc: el cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC, Francesc Quílez, i el professor d’Història de l’Art de la URV Jordi Àngel Carbonell. El professor Carbonell va argumentar que “Fortuny no té res a envejar a cap modernitat (referint-se als imminentment posteriors artistes impressionistes); quan pinta sense lligams, és del millor que hi ha en el panorama europeu de la meitat del segle XIX”.
 
Fortuny, modernitat pròpia
Marià Fortuny va destacar sobretot en dos temàtiques pictòriques, l’anomenada pintura de gènere o costumista i l’orientalisme. Les pintures costumistes, com La Vicaria, que representaven la vida quotidiana, van contribuir al seu èxit comercial, doncs era una temàtica amable, apreciada per la burgesia adinerada de l’època. En la pintura de gènere va demostrar un gran virtuosisme tècnic i un estil diferencial pel seu cromatisme desbordant, el tractament de la llum, la seva manera d’aplicar la pintura en petites taques i la infiltració en la temàtica costumista d’un sentit de l’humor una mica goyesc.

El 1860 la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny la documentació gràfica de la Guerra d’Àfrica, d’on van sortir quadres com La Batalla de Tetuan. Allà, el pintor s’alliberaria de molts academicismes i aconseguiria una llibertat d’estil i una fluïdesa noves. Posteriorment es va traslladar a Itàlia i va fer diversos viatges a països àrabs i és en quadres de temàtica oriental on es veu al veritable Fortuny: “Quan es va desprendre del mercat i les exigències comercials i va pintar el que volia, va resultar ser realment innovador, però no seguint els corrents de París, sinó la seva pròpia modernitat, el seu propi paradigma”, explica el comissari Carbonell.

Retrat de Marià Fortuny al fons. En primer pla, El nen a Portici (1874)

Avançat al seu temps
Els quatre darrers anys de la seva vida van ser els més excepcionals, amb un nou alliberament del seu estil. A la primavera del 1870, després d’un gran èxit a París, el súmmum del seu èxit comercial, el seu estil va fer un nou gir, cap a una pintura formalment més agosarada i expressiva: “Ja s’havia alliberat en certa manera a l’Àfrica, però quan va pensar que ja havia fet prou diners i es va deslligar del mercat, va començar a treballar en temes més propers, amb una factura esbossada de pinzellada àgil i empastada –explica Carbonell–. Va avançar-se molt als impressionistes”. Fortuny era només sis anys més jove que Édouard Manet, conegut com a pare dels impressionistes, qui no va arribar a pintar mai amb la fluïdesa dels darrers quadres del pintor català.

Marià Fortuny va morir l’any en què es va fer la primera exposició impressionista, l’any en què Monet va pintar Impressió del sol naixent. Ell es va avançar a la concepció dels seus predecessors francesos, però per la seva pròpia via, i va morir just quan la pintura contemporània començava a despertar. 

Tot tipus de públic ha acudit a la inauguració. A les escoles de Reus els nens han fet tallers sobre Fortuny

Molts assistents fotografiaven amb els seus mòbils els quadres de Fortuny. Aquí, L’Odalisca (1861)

El Son de la Chama: música amb consciència

Parlem amb el Toni Ferré, bateria, i l’Aleix Garrido, saxofonista del grup, amb motiu del llançament del seu primer disc ‘Consciencia’.

Per Ariadna de Vilallonga

Reggae amb consciència social. Aquesta és potser la frase que millor resumeix l’estil de El Son de la Chama, un grup de música de la província de Tarragona que llançarà el seu primer disc, titulat precisament ‘Consciencia’, el proper 16 d’abril. “Quan havíem de decidir el nom del disc, vam veure molt clar que ‘Consciencia’ resumia perfectament què volem transmetre, el nostres principis i el nostre missatge inconformista”, diu l’Aleix Garrido, el saxofonista del grup. A ritme de reggae i sons llatins, amb algun punt de ska, la música del Son de la Chama reflecteix el moment de crisi social en què vivim, amb temes reivindicatius com ‘Als de dalt’ o ‘Calle Injusticia’ i d’altres d’encoratjadors com ‘Amunt’. “Busquem sempre la part positiva, encara que estiguem parlant d’injustícies”, puntualitza en Toni Ferré, el bateria.
 

“El seu primer single ‘Als de dalt’

parla dels desnonaments i s’ha gravat al casc antic de Tarragona”

 

El seu primer single ‘Als de dalt’ ja té videoclip i ha cridat l’atenció pública per tractar un problema molt vigent: els desnonaments. L’Aleix explica que aquest tema el va compondre el Sisco Romero, el cantant, fa un any i mig, quan els desnonaments no eren una realitat tan visible: “Li va sortir de dins –diu el saxofonista–. Tan debò no hi hagués aquest problema i poguéssim cantar sobre fer cerveses a la platja, però existeix i volíem posar-hi de la nostra part. Més endavant, vam decidir que el primer single seria en català i vam fer el videoclip d’aquesta cançó”. El videoclip, que mostra la ficció d’una família que ha de deixar la seva casa, es va gravar majoritàriament al casc antic de la ciutat de Tarragona.

En aquest tema hi col·labora el grup Txarango. El disc també compta amb col·laboracions de Bongo Botrako, La Pegatina i D’Callaos. Amb la majoria d’ells, hi tenen tracte personal des de fa anys. “Els tractes amb tanta normalitat perquè els coneixes de tota la vida, però són tots músics de primera línia que no han dubtat ni un segon en col·laborar amb nosaltres”, diu el Toni, i l’Aleix afegeix: “És gratificant veure que tot i que tot estigui fet una merda, en el nostre mundillo els grups s’ajuden desinteressadament els uns als altres”.
 
El grup es va sorprendre molt de la ràpida resposta del públic a aquest primer video. En una primera setmana van aconseguir ja més de 12000 reproduccions, “i això que jo apostava per 500”, diu el Toni, que segueix: “Quan vam veure que la primera nit d’haver penjat el videoclip al YouTube vam passar de les 1000 reproduccions, va ser com haver guanyat la Champions”. Esperen repetir l’experiència amb el seu segon videoclip, del tema ‘Ponte’, que es gravarà a Reus. Tothom qui vulgui pot participar en la gravació. Només s’ha de ser el proper diumenge 14 d’abril, a les 15:00, a la Plaça de les Peixateries Velles de Reus.

“El proper diumenge 14 d’abril
graven el segon videoclip a Reus i conviden
a tothom a participar-hi”

El dia 20 d’abril comencen la seva gira de presentació per Catalunya. “Creiem molt en el nostre directe”, diu el Toni, tot i que admeten estar nerviosos: “Cada estiu hem tingut la nostra gira, però aquesta és la primera de presentació. La gent vindrà a veure’ns expressament a nosaltres. Fa molta il·lusió... i por”. No obstant, l’Aleix afirma que ara ve la part bona: “Fins ara em treballat molt, assajos diaris, molta feina amb els preparatius, molts maldecaps... Ara toca gaudir-ne”. I el Toni afegeix: “I tenir el disc a les mans! Encara no el tenim!”. El bateria explica que tot plegat ha estat molt precipitat i recent: “Abans del videoclip només ens ho crèiem nosaltres, treballàvem a cegues. Ara ja tenim feedback de l’exterior, gent que et diu que ho estàs fent bé, tot i que seguim polint-nos. Aprenentatge continu!”.
 
Per a més informació sobre el grup i la seva gira, o per descarregar-se la seva música: www.elsondelachama.com

Emprenedors: “Vam obrir les portes i vam començar a aprendre”

La Cocotte: un nou concepte de cafeteria  
 

D’esquerra a dreta, la Namibia, la Caro i la Gemma. Fotografies cedides per La Cocotte.

Ariadna de Vilallonga
 

No fa ni vuit mesos que la Caro Costa, la Gemma Ventura i la Namibia Coronado van obrir La Cocotte, un espai per berenar i passar l’estona a la part alta de Tarragona, i ja s’ha convertit en un lloc de renom a la ciutat. La clau de l’èxit és la seva singularitat: pastissos i sucs ecològics fets in situ que varien cada dia, un local ampli amb un disseny agradable i amb gust pel detall, taules per compartir i per estar-t’hi tant com vulguis. A més, La Cocotte també serveix d’espai interdisciplinari on de tant en tant s’organitzen exposicions, tallers, concerts... En definitiva, es tracta d’un concepte de cafeteria actualitzat, molt comú en grans ciutats i a l’estranger però inexistent a Tarragona fins ara.

“Vam decidir obrir un local que respongués al que nosaltres buscàvem com a clientes –explica la Caro–. Anàvem a llocs que ens agradaven i pensàvem ‘Què guay seria si a Tarragona hi hagués un bon lloc per berenar com aquest’. Ens vam anar engrescant i ho vam fer”. És curiós que cap de les tres propietàries tenien ni cap noció de restauració, ni de rebosteria, ni de com muntar un negoci. “Vam obrir les portes i vam començar a aprendre”, diuen. Les tres es dedicaven al món del disseny: la Caro i la Gemma havien estudiat arquitectura efímera, i la Namibia, belles arts. Tot i així, i en plena crisi econòmica, elles es van llençar a l’aventura: “Abans de començar la gent ens deia que estàvem sonades”, se’n riu la Caro.

El concepte de què havia de ser La Cocotte, totes tres el tenien molt clar, però fer el pla d’empresa i buscar local va ser molt complicat. A més, van haver d’aprendre fins al més bàsic des de zero, explica la Gemma: “Una de nosaltres coneix una pastissera que ens va haver de fer un curs acceleradíssim de rebosteria durant els caps de setmana, vint-i-quatre hores. I abans d’obrir això era un drama... Hores i hores cosint coixins i pintant cadires...”. Tot el local l’han muntat elles, amb mobles reciclats. L’amor pel detall s’aprecia fins i tot en les més petites coses –a la galeta de mantega amb la que s’acompanya el cafè als matins hi posa “Bon dia!”, cosa que ha fet gràcia a molts clients que en pengen fotografies de La Cocotte al Facebook i a Instagram.

Pel que fa a les activitats culturals del local, ja han organitzar exposicions de fotografia, d’il·lustració, tallers de tota mena, representacions per als nens petits, i fins i tot concerts. “Al començament ja teníem prou feina en treure els pastissos, però de mica en mica vam anar afegint coses” diu la Namíbia. Davant la pregunta de si alguna cosa els ha sortit fora de control, les tres esmenten el concert de Lecirke: “Faltaven deu minuts per començar el concert i ja se’ns havia acabat la cervesa, amb això t’ho dic tot”, explica la Caro, i afegeix: “Vam haver de demanar-ne més als nostres amics del Cafè del Metropol!”. Abans elles eren qui contactaven amb gent per a fer activitats; ara ja hi ha artistes que es posen en contacte amb elles per exposar a La Cocotte. I avisen:“De cara a l’estiu hi haurà novetats!”.

La Cocotte: Plaça del Rovellat 13, baixos. Tarragona. 977228019. somlacocotte@gmail.com