Fortuny torna a Reus

L’exposició “Fortuny, el mite” porta 45 obres
del pintor a la seva ciutat de naixença

  

Ariadna de Vilallonga – Reus.  L’escriptor Théophile Gautier escriví el 19 de maig de 1870 al Journal Office: “Has vist el quadre de Fortuny? Aquesta és la salutació que s’adrecen els artistes i afeccionats quan es troben”.  Marià Fortuny (Reus, 1867 – Roma, 1874) va arribar a gaudir en vida d’un gran èxit d’abast europeu, tot i que la posterioritat el va acabar arraconant en un segon pla. No obstant, el seu virtuosisme és indiscutible, i els especialistes en aquest artista no dubten en catalogar-lo com un dels millors pintors de la meitat de segle XIX.

L’exposició “Fortuny, el mite” al Museu Salvador Vilaseca de Reus ofereix fins el 7 de setembre un repàs de la trajectòria de l’artista català a través de 45 de les seves obres, entre les quals destaquen quadres tan coneguts com La Vicaria (1867-1870), L’Odalisca (1861) o El col·leccionista d’estampes (1867). Aquesta exposició s’ha organitzat en el marc de l’Any Internacional Fortuny, en què se celebra el 175è aniversari del seu naixement.  “Avui La Vicaria és a casa –ha dit l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, en l’acte inaugural de l’exposició–. Des del 1974 que tantes obres de Fortuny no s’exhibien juntes a Reus”.

Assistents a l’acte inaugural, d’esquerra a dreta: Carles Pellicer, alcalde de Reus; el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell; el vicepresident de la Diputació de Tarragona, Albert Vallvè, i el comissari de l’exposició Jordi Àngel Carbonell

La mostra “Fortuny, el mite” ha estat coproduïda per l’Institut Municipal de Museus de Reus i el MNAC, que ha cedit gran part de les obres que s’exposen. Els comissaris de l’exposició són dos experts en la figura del pintor reusenc: el cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC, Francesc Quílez, i el professor d’Història de l’Art de la URV Jordi Àngel Carbonell. El professor Carbonell va argumentar que “Fortuny no té res a envejar a cap modernitat (referint-se als imminentment posteriors artistes impressionistes); quan pinta sense lligams, és del millor que hi ha en el panorama europeu de la meitat del segle XIX”.
 
Fortuny, modernitat pròpia
Marià Fortuny va destacar sobretot en dos temàtiques pictòriques, l’anomenada pintura de gènere o costumista i l’orientalisme. Les pintures costumistes, com La Vicaria, que representaven la vida quotidiana, van contribuir al seu èxit comercial, doncs era una temàtica amable, apreciada per la burgesia adinerada de l’època. En la pintura de gènere va demostrar un gran virtuosisme tècnic i un estil diferencial pel seu cromatisme desbordant, el tractament de la llum, la seva manera d’aplicar la pintura en petites taques i la infiltració en la temàtica costumista d’un sentit de l’humor una mica goyesc.

El 1860 la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny la documentació gràfica de la Guerra d’Àfrica, d’on van sortir quadres com La Batalla de Tetuan. Allà, el pintor s’alliberaria de molts academicismes i aconseguiria una llibertat d’estil i una fluïdesa noves. Posteriorment es va traslladar a Itàlia i va fer diversos viatges a països àrabs i és en quadres de temàtica oriental on es veu al veritable Fortuny: “Quan es va desprendre del mercat i les exigències comercials i va pintar el que volia, va resultar ser realment innovador, però no seguint els corrents de París, sinó la seva pròpia modernitat, el seu propi paradigma”, explica el comissari Carbonell.

Retrat de Marià Fortuny al fons. En primer pla, El nen a Portici (1874)

Avançat al seu temps
Els quatre darrers anys de la seva vida van ser els més excepcionals, amb un nou alliberament del seu estil. A la primavera del 1870, després d’un gran èxit a París, el súmmum del seu èxit comercial, el seu estil va fer un nou gir, cap a una pintura formalment més agosarada i expressiva: “Ja s’havia alliberat en certa manera a l’Àfrica, però quan va pensar que ja havia fet prou diners i es va deslligar del mercat, va començar a treballar en temes més propers, amb una factura esbossada de pinzellada àgil i empastada –explica Carbonell–. Va avançar-se molt als impressionistes”. Fortuny era només sis anys més jove que Édouard Manet, conegut com a pare dels impressionistes, qui no va arribar a pintar mai amb la fluïdesa dels darrers quadres del pintor català.

Marià Fortuny va morir l’any en què es va fer la primera exposició impressionista, l’any en què Monet va pintar Impressió del sol naixent. Ell es va avançar a la concepció dels seus predecessors francesos, però per la seva pròpia via, i va morir just quan la pintura contemporània començava a despertar. 

Tot tipus de públic ha acudit a la inauguració. A les escoles de Reus els nens han fet tallers sobre Fortuny

Molts assistents fotografiaven amb els seus mòbils els quadres de Fortuny. Aquí, L’Odalisca (1861)