Som com l'home dels nassos

L'home dels nassos és un personatge de la mitologia catalana que té tants nassos com els dies que queden de l'any (és a dir, cada dia que passa perd un nas). Només se li pot veure a finals d'any, el dia 31 de desembre.
 
–Aquí va ho has vist?, li dic al meu fill... 
–Aquí! ¿No ho has vist?

Crec que aquesta al·legoria podem aplicar-la a tots nosaltres quan a les 12:01 quan alcem les nostres copes mirant a la nostra companya, familiar o amic i brindar per acomiadar aquest punyetero any i renovant un cop més la esperança que el proper, sigui un any millor. 
Com l'home dels nassos, de tornar a recuperar el seu 365 nassos, o els seus 365 treballs, o 365 llits d'hospital... i 365 vegades tantes coses...

L'al·legoria de l’home dels nassos és com l'esperança. 
Sempre es renova.

Per a molts de nosaltres que venim del món del periodisme, el 2012 va ser un any en què patim una quantitat brutal de tancaments de mitjans amb molts dels nostres companys al carrer.
Tanmateix, malgrat a això, els que treballem en mitjans periodístics, tenim una qualitat que té l'home dels nassos: olfacte. Sense olfacte no respirem els periodistes... I allà anem, perdent nassos durant tot l'any.

Igual, hem vist néixer el 2012, iniciatives o microempreses que han vist la llum a partir de llargues xerrades de bar, milers de cigarretes fumades i canyes de cervesa compartides.

El somni de tenir un mitjà propi... potser ve de fa molts anys enrere. Potser de somnis frustrats o d'alguna nota que l'editor ens ha censurat.

En el cas nostre, la història és més o menys semblant, ens quedem al carrer, ens ajuntem uns quants, i al final, com no sabem fer res més, vam decidir apostar per fer periodisme aplicat a noves tecnologies. Ni més ni menys que en plataformes digitals. No és gens fàcil... Venim del paper!

Ja ho veuen... se'ns va l'olla amb els caràcters. Les entrevistes són llarguíssimes... però preferim aprendre sobre la marxa. 
I sorprendre.

No és fàcil fer això, amb poc capital, que va... amb res de capital... amb res de suport empresarial, ni oficial.
Ho hem aconseguit tot a partir de la bogeria d'uns pocs, parlant amb gent, rebent col·laboracions i sumant cada dia seguidors i sobretot convencent.

El nostre objectiu principal en l'any que acaba, està complit.

Som un mitjà digital per a la província de Tarragona en plataformes mòbils. Ho hem aconseguit.

Ara el 2013 volem seguir... perdent un nas per dia, però guanyant i,

Apostant per la gent de la nostra terra, convocant periodistes, estudiants i comercials. (Hem de vendre per poder pagar millor i fer millors continguts)

Promoure la nostra terra: la cultura, el turisme i l'esport i donar suport al comerç de proximitat que està lluitant per mantenir-se.

Perquè com més gent es descarregui l'aplicació, més podran gaudir de nous continguts editorials que parlen de la gent que fa coses per la província, amb entrevistes, reportatges, esdeveniments, vídeos, fotos i compartir tot això en xarxes socials.

I a més d'això, aprofitar els descomptes de comerços i ajudar-los a créixer les seves vendes.

Via Tarraco és el somni renovat de l'home dels nassos.

Volem fer periodisme digital els 365 dies de l'any i, el que ve, poder tornar a brindar amb més col·legues periodistes.
 
–L'has vist? Jo si... 
–El teu no? Aquí està...Via Tarraco

 

La Farmàcia del Vendrell: La millor medicina per fer feliç a la gent (es pot anar sense recepta) Part I

Una Farmàcia amb cartell de farmàcia i més avall un altre que diu Vinoteca Gastrobar? Em va donar una curiositat enorme al saber que hi havia un local així al Vendrell. Així que una tarda vaig anar i amb un: Bona tarda, permís, em presento puc treure algunes fotos? ens hem posat a parlar amb en Tomàs Cuadrado qui regentea aquest històric local que ara es diu Restaurant La Farmàcia Vinoteca Gastrobar.

Està situat al centre del Vendrell, sobre el carrer Alt al número 33 al costat de la plaça Nova. Abans era l'antiga Farmàcia Magriñà fundada el 1901 i pel que diu el diari de l'època es va instal·lar a tutiplén decorada amb el millor i que encara (per sort) es manté i podem gaudir-ne. 

110 anys més tard va haver de tancar per ordre judicial per aqueixes coses de la legislació farmacèutica que fan que molta gent perdi una porció de la seva història. 
La normativa, de vegades, no té ànima.

Va estar tancada un any fins que va trobar un nuvi diferent però nuvi per fi. Amb un canvi radical de professió, amb el mateix cartell, compleix el mateix objectiu: curar.

La millor medicina és la bona cuina, diu l'eslògan del nou local. Tomàs es deia l'antic fundador i Tomàs l'actual. Un preparava pocions i fórmules magistrals i fins i tot sense elles podia curar a la gent amb les seves paraules. En Tomàs d'ara també prepara fórmules gastronòmiques i produeixen altres tipus de cura: que la gent surti feliç. Ell és un cuiner i sommelier que parla amb la gent i els hi parla de vins perquè resulta que a més té un nas privilegiat. El premi ‘Nariz de Oro’ al millor somellier de Catalunya que va guanyar el 2009 segons figura en un retall de diari que exhibeix orgullós en un aparador del seu negoci.

Aquest any també La Farmàcia va ser premiada amb el Premi Cartaví que premia els restaurants de Catalunya que defensen i promocionen els vins de les 11 denominacions d'origen de Catalunya.
En Tomás és un ‘grosso’. No perquè és gros. És una persona que sap molt de vins, generació de restauradors que es va fer des de baix i que és una esponja per curiós. Podria haver estat hores i hores parlant amb ell. De fet va ser així perquè vam fer l'entrevista en dues parts i crec que seguirem en altres capítols parlant de vins, de copes i terres...

La Farmàcia del Vendrell: La millor medicina per fer feliç a la gent (Part II)

//////// Continuació reportatge (ve de part I)


–Però hi ha un punt de formació diguem acadèmica has hagut de tenir

–Mai vaig estudiar. Només vaig estudiar sommeliería i sempre treballant.

–Però en un moment has tingut la sensació de dir: aquí vaig el salt! Qui va ser el que et va marcar o qui et van marcar?

–Em marquen dues persones d'escola. Al principi tenia una formació molt bàsica. He tingut establiments de barriada: un frankfurt i un bar a Barcelona a la zona de Sants. Vaig creure que a una certa edat ja estava preparat però el mercat em va posar al meu lloc i em va dir que ni m'estava formant, ni tenia prou nivell per fer el que estava fent. Per la qual cosa em vaig anar a treballar a una empresa que es deia Little Italy que era una cadena de restaurants i quan es va obrir un local a Maremagnum es va contractar a dos directors d'escola un d'ells, José Luis Soto. Ell es va portar una brigada de cambrers d'escola i al meu em va agafar com gent de carrer pel currículum que portava. Al cap i a la fi anava de cambrer i vaig acabar sent responsable del restaurant.

–Això que any va ser?
 

–Això pel any 1993 més o menys... Si, després de les olimpíades. Barcelona era cosmopolita a la zona del Barri Gòtic i la restauració funcionava molt bé. Em vaig adonar que a mi em faltava una formació una mica més per sobre i també José Luis Soto es va adonar que els valors de la vida jo els tenia més apresos que la resta de la gent que s'havia portat.

Jo vinc de família de restauració també un cosí germà del meu pare tenia un restaurant a Girona, El Ibèric i quan va morir la mare del meu pare -que en pau descansi- en a la vetlla, li diu al seu cosí: –Escolta, mira, emporta't al zángano aquest que no vol estudiar. Penja-ho a treballar 14 hores fregant cassoles i que s'assabenti del que és guanyar-se la vida! jaja!

–I tu, a les puteadas
 
–Es va muntar un restaurant a Calella de Palafrugell i aquí entrava a les 8 del matí i m'anava a dormir a les 2 de la nit i cobrant 300 pessetes. 

Aquí vaig aprendre molts valors. Vaig aprendre amb un cuiner d'Andorra que tenia 65 escaig d'anys que corre davant del ganivet perquè si et enganxava t'ho clavava! ja!, i amb un maitre igual de 50 i escaig d'anys el Sr. Josep que havia estat en restaurants de cert nivell d'aquella època. És que tenien un tipus de respecte i de coherència, de seure en una cadira i donar-te 2 clatellades ben donades quan te la havien de donar. I no per la llei del més fort sinó per principis i valors.
M'ha servit molt i això a les escoles no s'ensenya.

–I què convé? En comptes d'estudiar ficar-se en un restaurant de sota?

–Avui dia cal estudiar. Amb un paper t'obren moltes més portes.

–Però no et prenen una prova per exemple: pica ceba!

–Una cosa és que tinguis un paper, i una altra que tinguis aquestes coses que es necessiten per treballar en hostaleria.
Avui dia si ets professional si veus un cuiner t'adones com agafa un ganivet. T'adones de seguida, com agafa una ampolla de vi, com tracta el client. No hi ha tant professional de l'hostaleria per tot al que em refereixo.

–I has viatjat?

–Quan vaig acabar la sommeliería vaig realitzar un període de formació pel País basc, vaig estar a París treballant per a la cadena Brasserie Flo, a Colchester, en diversos.

–Quant de temps has estat treballant?

–Res. Són tots períodes curts els stages, dos o tres mesos. Són per adquirir els màxims coneixements possibles per formar el millor possible. Gràcies a això vaig poder tenir l'oportunitat d'entrar a Bellaterra a fer classes en Direcció Hotelera. També em va crear molt estrès perquè em vaig adonar que realment no era recíproc donar els meus coneixements respecte al que els alumnes volia rebre. Hi havia gent amb un nivell econòmic molt alt. No em vaig sentir molt realitzat perquè vaig sentir que tots els meus coneixements no els anaven a utilitzar per al que realment es necessiten.
Sí que havia alumnes que tenien ambició de crear-se un futur... però comptats amb les mans. Era gent que compaginaven els estudis amb treball.

–Recordes el teu primer plat horrible, per oblidar i el teu primer plat que et vas sentir realitzat?

–Plat dolent... tinc la gran sort que ho vaig fer a casa com conillet d'índies. El gran avantatge que tinc és que gràcies a Déu, tinc la meva mare viva que és l'essència en la cuina.

–La teva mare cuina bé?
 
–La meva mare cuina com els àngels. Més que bé. Era una època dura. El meu pare només treballava i ella amb 5.000 pessetes feia meravelles. Anava amb ella a la plaça tots els divendres per comprar tota la setmana i amb una matèria primera terciària feia alguna cosa suculent. Ella és d'Andalusia i feia molts plats andalusos de baix cost: gaspachuelo, des d'una rovell d'ou, aigua calenta, un raig de vinagre, unes mulles de pa, portar-lo a ebullició i tirar després la clara perquè qualli feia una sopa. També cuinava amb sardines o verats, amb peixos de matèries més econòmiques.
Al costat d'ella vaig aprendre moltes coses.

–Quin és l'aroma que més recordes?

–A casa l'aroma que recordo és l'oli d'oliva. Sobretot perquè els germans de la meva mare són tots de la zona de Ruidoms i tenien masia i ells s'agafaven les seves pròpies olives, les premsaven i feien oli. Sempre es repartia amb els germans i recordo al meu pare al matí, agafava la seva llesca de pa i posar-li oli. Aquest olor em record. Un oli d'oliva bo, que és l'essència que per naturalesa tenim aquí a Espanya. Crec que on es posi un bon oli i un ou.

–Tal qual... 

–Un ou fregit amb un bon oli d'oliva no et fa falta molt més. L'or líquid que tenim a Espanya és l'oli. Ens compren les olives per fer oli a Itàlia.
Un bon bacallà salat quemadito en oli són coses que he vist fer al meu pare que ho feia els diumenges quan esmorzàvem. Feia un parell d'ous fregits amb un rajolí d'oli i una mica de bacallà salat a tires.

–I el vi?
 
–El més bonic del vi és que jo viatjo amb el. El viu així. Em recorda quan anava a Reus a veure la meva àvia, plovia i sortia als camps a jugar, sortia la humitat de la terra, prop de les vies del tren, sortien aqueixes notes minerals, aqueixes notes terroses, o quan anàvem a la platja i botábamos amb els cosins a la sorra. Tots aquests registres els recordo bevent vi.

–Mentrestant eres el nen rebel 
–Si. El meu era més el pràctic que el teòric... 

–I el plat magistral? No m'ho has dit

–No és meu. És de la meva mare. El que més m'agrada fer és La Porra antequerana per què? És l'essència. La terra. És pa, tomàquet i oli. Ja està! Igual tu ho reconeixeràs més pel nom de Salmorejo cordovès que porta pebrot, ceba, all altre tipus de condiments.
La Porra Antequerana és un menjar de pobre. Que es portaven al camp i era un dinar de ximples. Era pa amb pa. Perquè la base, l'estructura de la porra és una llesca de pa i després s'ha de sucar amb pa o amb la cullera. Es fa amb pa sempre dur. És un plat que aquí ho incloc ia la gent li perd. És un plat molt tradicional.
És el plat de la terra li pots afegir si vols una mica d'ou dur, una mica de tonyina i res més. També es pot variar i posar tomàquet cherry, una mica de fonoll, cibulet per fer-lo més minimalista.

–Tot es recrea

–Tots els cracks tornen a la cuina tradicional. Si és una molècula és una molècula d'un cuit. I si és un aire és un aire de pastanaga. No ens oblidem que la cuina és matèria primera i res més. La teva la pots ordenar com vulguis.
 
Però el més important és que un plat magistral és un plat que sap a cada cosa amb què es fa. Si jo tinc un bacallà amb tomàquet, amb pebrot i amb xoriço, quan el poso ha de saber a bacallà, a tomàquet i xoriço.
 
Si aquest local funciona, és perquè la gent menja com a casa. Primer perquè cuino amb els principis de la meva mare i després respecte el producte. Treballem amb productes de la zona, productes ecològics. Avui he fet una trilogia de verdures: carbassa, col i bledes i una parmentié de patates. Qüestió és que fiques la cullera de baix a dalt i menges les tres coses i quan la tens a la boca sàpiguen a les tres coses. Si aquest equilibri no el tens...

–La gent quan veu això es queda flipada

–Bé, em van coneixent una mica. Jo crec que a Espanya hi ha d'haver restaurants que mai s'hauria d'acabar com el del Bulli perquè saltem un graó per sobre. Ens diferència amb la resta del món, durant molt de temps hem tingut al millor restaurant i al millor cuiner del món i espero ara que amb la seva fundació segueixi fent les seves coses. Tenim als germans Roca que per a mi són tres eminències tant en el món de la sommeliería, com en el món de la cuina, com a les postres. Tenim a Carme Ruscalleda i xavals joves amb moltes ganes de fer, però el que mai hem d'oblidar és saber d'on véns, on vas i qui ets. No has d'oblidar això. Jo funciono així amb totes les coses de la meva vida, tant des criar als meus fills, com elaborar els meus plats a escollir meus vins.

–Què vins entren a La Farmàcia?

–Aquells que pugui defendre, que tinguin una història de vida, un territori, un pare i una mare. Que tinguin un carnet d'identitat.

–Quants vins tens de referència?

–Entre 85 i 100 vins

I et ve gent que et demana algun vi particular?

–Normalment els vaig suggerint vins i la gent confia en la meva criteri. El vi Priorat que t'has pres, avui a la tarda, m'ha arribat un E-mail que li han donat un 5 estrelles a la Guia Peñín i això em fa molta il·lusió. Què és la votació més alta.
Jo no crec en els premis, és un vi que ja el tenia. Ja era un vi d'alta categoria, sinó ja no entra a casa meva, sobre aquesta línia pots tenir per dalt i per sota. El primer que ho prova sóc jo. Això està claríssim. I si està correcte forma part de la nostra família. Amb això el vi més car que tenim a la carta són 24 euros.

–Com es diu?
 
–És un cava. És un gran reserva.

–Quin és el cava que més t'agrada?

–No tinc gust particular. Gràcies a déu tenim una franja de cava de cost de 4 euros extraordinaris.
Quin és el millor per a mi? El que més em dóna pel seu preu i per la seva qualitat. Vins dolents no hi ha. Són dolents perquè tenen algun defecte. Per a mi un vi pot tenir un defecte i aquí són alguns factors que passen per si és massa àcid, o massa astringent. Mai li diré a l'enòleg, sent aquest vi està dolent. Perquè a mi no m'agrada que al meu fill li diguin que és lleig, és gros, és baix, perquè és el meu fill. El meu fill és el més guapo del món d’aquí fins a Lima. I per un enòleg és igual. És el seu producte.

Tot es mou en el mateix. La gastronomia es basa en uns principis, en una humilitat, en un coneixement.
No t'oblidis d'on véns, on vas i que vols. No et vagis a no et creguis a on has d'anar. Ferran Adrià és un de sol al món i el dia que es mori aquest senyor quedarà recordat per la resta de la seva vida i allà no arribarà ningú més. És insubstituïble. Només n'hi ha un.

–Com el Messi de la cuina

–És clar, és clar! És igual que Messi. Jo sóc apolític i no m'agrada el futbol. Però aquest senyor fa coses que no fan els altres i a més, té humilitat. No s'oblida de qui és per res.

Per Gabriel Podestá Conte

Entrevista amb Txaber Allué: El cuiner fidel de Tarragona

Falta molt poc perquè arribi el Nadal i penso que aquestes són molt especials per a tots nosaltres.

No obstant això sempre rescato alguna cosa del nadal en aquesta terra i és veure les cara dels meus fills quan visitem la Fira de Nadal i comprem alguna cosa més per decorar el nostre pessebre.

Per arrencar aquesta entrevista realitzem un vídeo amb imatges que vam anar realitzant en diferents moments que rescaten una mica la nostra mirada de la ciutat de Tarragona per Nadal.  (*Abans de trobar-nos amb Txaber, durant l'entrevista i després, quan ja estava armat tot el muntatge de la Fira de Nadal que vaig aprofitar per passejar amb els nens)

Així que vam deixar el cotxe a la costa prop del port (ja no hi ha llocs lliures per aparcar) i vam anar pujant per carrer Unió fins a la rambla on vam quedar amb en Txaber Allué, El cuiner fidel per trobar-nos en un punt típic de la rambla nova: el monument als castellers.

Per mail li plantegem a Txaber fer una entrevista una mica diferent. Així que ja que és un tarragoní de bona cep, li vam proposar anar a passejar per la rambla, el mercat i fins on poguéssim.

–A veure si t'agrada aquesta idea:
A mi m'agradaria anar caminar per la fira o per algun lloc de Tarragona i que m'expliquis on t'agrada comprar mercaderia per fer les teves plats o on pares.  
Ara... si tens moltes fans que et persegueixen com els Beatles ho fem més tranquil.
 
Però no... a Tarragona vaig comprovar que si bé quan caminàvem el miraven, tampoc ens trobem amb una gossada de jubilades traient la roba cridant: vull que em cuinis la truita de patates*!

*per si no ho saben és una de les seves receptes amb més de 880.000 visionats
 

Caminar per Tarragona és un plaer. Té totes les credencials que es necessiten per denominar ciutat. Però alhora, manté aquest aire de poble tranquil i sense molt soroll.
On el temps té una altra longitud.
 
Els que habiten a la ciutat, afirmen que és un poble disfressat de ciutat. I suposo que com tot el bo i dolent que tenen els pobles, volen mantenir així.

A primer cop d'ull hi veu un tipus normal. Menys alt del que em semblava en els vídeos i de caminar tranquil. El to de veu és el mateix i la forma d'explicar les seves coses és com si tingués a YouTube al costat meu. Faltava que em digués Holaaaaaa! entonat quan arrenca el seu programa.

Així que vam començar l'entrevista parlant de la recepta que es va convertir en el meu cavall guanyador: sóc el rei del pastís de xocolata. 

Gràcies al Cuiner Fidel sóc l'As del pastís. I crec que els 6.000.000 de visualitzacions confirmen que jo he de ser un dels molts que el segueixen per fer feliç a la gent a la taula.
Al meu m'encanten els somriures dels meus fills i de la meva dona quan diuen mmmm! I aquesta complicitat 2.0 que aconsegueix en Txaber a través dels seus vídeo-receptes aconsegueix l'efecte desitjat:

Teatre Tarragona: La cultura ens salva

Ja ha passat gala, la inauguració i obertura del estimat Teatre Tarragona per a la gent.

Pensant en aquella nit, encara se'ns posa la pell de gallina recordant el que s'ha viscut i després més tranquils mentre editàvem el vídeo, sobre el significat que té el fet d'obrir (o reobrir) un Teatre per a la ciutat.

Arranquem el vídeo d'aquella nit amb aquestes frases que creiem simbolitzen el sentir de Tarragona com a ciutat de la cultura:

La cultura ha de ser el motor de la vida, 
perquè la cultura ens inspira, ens emociona, 
ens desestabilitza i afegim: ens salva.

La cultura ens salva ... L'art, la dansa, el teatre, la música és el que ens emociona, el que ens dóna sentit a les nostres vides i ens permet expressar-nos i seguir endavant malgrat... 
i emocionar en veure gent que té una sensibilitat especial, aquells que van néixer amb un do, i que ho expressen: Els artistes.

En la lletra de la cançó Queden els artistes escrita per Enrique Pinti, actor i director argentí, encara amb paraules costumistes, tanca bé la idea del començament del vídeo i en un sentit homenatge a aquells que sostenen la cultura: els artistes

Quedan los Artistas

Pasan los años,
pasan los gobiernos,
los radicales y los peronistas,
pasan veranos,
pasan inviernos,
quedan los artistas.

Pasan las crisis y pasan las guerras,
pasa la prensa sensacionalista,
las prohibiciones,
las listas negras,
quedan los artistas.

Pasa la belleza y la juventud
los optimistas y los pesimistas,
pasan las pestes,
pasa la salud,
quedan los artistas.
Pasan los mecenas,
pasan los censores,
pasan hipócritas y moralistas,
tiempos peores y tiempos mejores,
quedan los artistas.

Si no fuera por Homero y por ese Partenón,
quién sabría algo de Grecia y su civilización.
Roma sigue siendo Roma aunque la quemó Nerón,
no habrá censura que pueda contra el Decamerón.
Hitler ocupó París y mucha gente temblaba
pero no pudo lograr que la Gioconda llorara.
La fuente de Lola Mora sigue tan desfachatada
y ni Franco consiguió que La Maja se tapara.

Por eso no le temo a las pasiones
ni a la vejez ni a los psicoanalistas
ni a los fracasos ni a las frustraciones
porque soy artista.

De veras que no sé si bueno o malo
ni más ni mucho menos que humorista
que ha recibido elogios y algún palo
como todo artista.

Y ustedes al venir me dan más fuerza
no habrá fantasma que se nos resista
ni crisis que nuestra senda tuerza
mientras ustedes cuiden a sus artistas.

Cicle d'Entrevistes: Patricia Anton, regidora de Comerç i Turisme de Tarragona

Patricia Anton és regidora de Comerç i Turisme de Tarragona, que no és poc, i a més a més d'això  bastant activa en les xarxes socials. Tal és així que vaig contactar amb ella per fer l'entrevista a través de Facebook.

Després, això sí, varem acordar la cita a través dels canals oficials de l'Ajuntament, però sorprenent és que es pugui tenir accés a través d'aquesta plataforma. No tots els personatges públics accedeixen per xat, no és que sigui impossible però sempre et posen filtres. No obstant això la Patricia Anton és de les que t’atenen directament.

El dia de l'entrevista coincidia que també es feia  una taula rodona a Altafulla on justament es parlava del fil tan prim que separa la presència d'una persona amb càrrec públic a les xarxes socials i com és de difícil  mantenir aquesta distància precisament en llocs com Facebook, ...on l’anada i tornada és molt propera, temptadora i perillosa també...


L'hi comentem i preguntem si no s'exposa molt en fer això. És una arma de doble tall però dóna aquesta proximitat amb la gent que de vegades s’espera  dels servidors públics en el dia a dia.

Aclareixo Facebook no és per fer reclams tipus: va caure un fanal en aquest cantonada. Però sempre s'agraeixen les distàncies curtes.

El despatx que ocupa al Palau de Congressos de Tarragona és molt còmode en un marc impressionant i agradable per treballar. Just aquell dia no estava molt fina ja que s'havia aixecat amb una mica de febre però s’ho va anar manegant.
 

El Club de Patinatge Roda de Berà aconsegueix 8 trofeus en el VIIIè Interclub del Tarragonès

Imatges: cedides pel Club de Patinatge Roda de Berà.

El passat dissabte, 24 de novembre, el poliesportiu municipal va acollir durant tot el matí el VIIIè Interclub del Tarragonès en el que van participar sis clubs diferents de la demarcació: l’U.D. Torredembarra, el C.P. Constantí, el C.P. La Pobla de Mafumet, el P.C. Vila-seca, el C.P. Salou i el C.E. Roda de Berà.
El i les membres de la secció de patinatge del club rodenc van aconseguir 8 trofeus, 5 primeres posicions, 2 segons premis i 1 tercer.
Els premis van ser entregats per Pere Compte, alcalde de Roda de Berà; Pere Virgili, regidor d’Esports; Cèlia Treserres, regidora de Comerç i Festes; i per Lluïsa Soler, presidenta del Club de Patinatge de Roda de Berà.

Una altra manera de fer periodisme

L’altre dia un col·lega periodista em diu:
–Escolta Gabo ¿i on està la revista?  

I... Via Tarraco no és una revista com estem acostumats a veure ... en paper.

És una manera de fer periodisme en nous mitjans i ens juguem a fer-la en aquesta plataforma.

Fer microperiodismo i amb un altre to.

Ahir hem estat de passeig pel Vendrell i feia temps que havíem parlat amb Tomás seu propietari. Feia temps que li havíem promès una visita a la Vinoteca La farmàcia. Vam caure tipus atac comanda per la seva sorpresa.

I naturalment ens vam posar a conversar, ens va convidar amb un vinet del Priorat i ens va explicar que ha apostat amb rehabilitar una farmàcia de 110 anys d'antiguitat i transformar en una Vinoteca!!

I aquest tipus d'històries, són les que ens agrada explicar i creiem que podem fer a través de difererentes mitjans i aprofitant les xarxes socials.

Crec que ja ens estan coneixent la nostra manera de fer-ho. Anem fent fotos, algunes bogeries amb Instagram, després vam armar les nostres galeries a Facebook ia més a més aquestes mateixes fotografies les portem a la nostra App perquè la gent les pugui gaudir en el seu mòbil.
D'aquí cap allà anem. En forma fragmentada anem informant i perquè no sorprenent.  
...Anem mostrant les sensacions que tenim en estar en un lloc.

Probablement ho veuen d’una altra manera en un altre lloc. I així Seguim ... La nostra idea és sorprendre, portant-los d’una banda a l'altre i difonent la cultura del dia a dia de la gent.

D’altra banda sabem que el comerciant amb el seu petit o mitjà local l'està passant malament i també estem allà. Cal animar perquè la nostra idea és que quan més gent es descarregui l'aplicació, aquesta mateixa gent podrà veure algunes coses interessants del comerç del seu barri o bé d'altres pobles o ciutats.

I el telèfon mòbil dóna aquesta possibilitat. No ho té altre mitjà. Un diari o revista anuncia un sol cop ... per setmana per mes ...

En canvi la nostra revista pot anunciar tot el temps i vendre tot el temps.

La nostra aposta és clara i amb molt d'esforç. Neix a partir de trobar un lloc en el món i explicar tal com ho veiem. Al nostre ritme assossegat. 
Com si gaudíssim del millor dolç. Els mostrem el paper que l’envolta i poc a poc ho anem obrint.
A què hi ha llocs que encara vosaltres no coneixen?

Mirar, preguntar, presentar, tornar, mirar, preguntar una altra vegada i per descomptat agitar la nostra cultura.
 
Ens agrada el que fem.

Volem estar a prop teu

La revista Via Tarraco ja està al carrer i està disponible per a plataformes iPhone i Android. 
No és una revista a l'ús que estem acostubrados a llegir. 
No és una revista en paper.

Via Tarraco és un nou emprendimiento que sorgeix des de la il·lusió i l'esforç d'un petit equip de joves periodistes i dissenyadors que vénen de diferents mitjans i sobretot, estimem la nostra terra. Som d'aquí.

 

La nostra aposta és intentar un nou periodisme per aquest tipus de plataformes, usant un medi innovador, aplicant tot el que ens dóna la tecnologia i molt més que això, volem explicar històries i estar prop de la gent. Parlant de les nostres coses, mostrant llocs. Amb una mirada diferent.
 

Volem promoure i fomentar tot el que s'està fent a la província de Tarragona amb una mirada especial i propera a vosaltres.

Com més usuaris es descarreguin la App, podran gaudir de continguts editorials, veure galeries de fotos nostres i d'artistes, vídeos, Agenda d'activitats.
Podran allà comentar, dir m'agrada i compartir aquests continguts a Facebook i Twitter com així també aprofitar rebaixes comercials i comprar.

Totes les setmanes s'ofereixen descomptes dels comerços adherits a la nostra guia Via Tarraco a través d'un sistema de descompte molt senzill.

És molt fàcil i directe el sistema: Veus l'oferta en TOP PROMOS, es descarrega el cupó al teu mòbil i el mostres a la botiga. I ja està!: T'emportes el producte rebaixat sense comissions de cap tipus.

Estem recentment per i creiem que això ajudarà a molts comerços petits del barri que sobreviuen de les seves vendes de proximitat.

Via Tarraco és un mitjà que apropa i promou això, perquè la situació que vivim l'hem de superar entre tots.
Volem ajudar i posar el nostre gra de sorra fomentant i incentivant el turisme intern, mostrant amb orgull els nostres llocs, el que fem, parlant de futbol i esports de la teva ciutat i moltes coses més.

Estarem a prop de vosaltres amb la nostra mirada.

I tot això ho veuràs al teu propi mòbil Iphone o Android.

A dreta, els deixem el codi QR per descarregar l'App i esperem que siguem molts més. Esperem que els agradi.

Cicle de Entrevistes: Celia Treserres, Regidora Acció Social, Comerç, Gent gran i festes de l'Ajuntament de Roda de Berà

Amb el llançament de Via Tarraco, podríem haver començat el nostre cicle d'entrevistes presentant a personatges de ciutats més grans. Per donar-nos una mica de xapa. I que els tenim!Però anem...
La raó que comencem per aquesta, és que des d’aquí, a Roda de Berà, és el lloc on neix el nostre emprenedoria, el poble on vivim i que el coneixem molt bé.Ja comptem que anàvem a explicar històries i parlar amb gent que fa coses.

Coses grans i petites. En grans llocs i petits també. 
És el nostre gust fer-ho així.
Potser sona utòpic el projecte. Ja està disponible, el poden veure i tocar.Volem explicar el que es fa aquí amb una altra mirada.El nostre projecte neix del no-res. Diguem que l’equip que conformem s'ajunta a partir de la necessitat d'explicar històries del nostre poble.Ho fem tot a pulmó, trobant la volta a travès del troc o intercanvi. 
No tenim suport de cap organisme estatal o privat, ni cap espònsor oficial, així que fem tot a força de les nostres ganes, amb el que sabem fer que és periodisme, i experimentant amb las noves tecnologies.

Ens ve de gust el que fem i ho fem d'acord als nostres valors.Anem de poc. Paciència.Esperem que puguin gaudir i en la mesura del possible recolzar perquè si el projecte creix, generar més fonts de treball. Aquesta és la nostra idea primigènia.Així que, per fer honor al nostre ideal, parlem amb gent que s'està movent i fent en la mesura del possible, coses per millorar la situació que estem vivint.

Ens vam anar a fer-li una entrevista a Celia Treserres, veïna de Roda, comerciant i actualment regidora d’Acció Social, Gent Gran, Comerç i Festes i que, dins de totes les àrees que té com a responsable, no la té per res fàcil. Però va fent. I deixem que ens ho expliqui.


–Ets Regidora d'Acció Social, Gent Gran, Comerç i Festes
¡És a dir, que amb la que cau, t'has deixat les festes per al final!
 
–Si, per despejarme una mica!

–Estem en una situació que és molt delicada i dramàtica al nostre país... explica'ns que accions estan duent a terme des de la vostra Regidoria a nivell d'Acció Social?

–Des Acció Social ara hem promogut 4 pisos de protecció oficial que són de l'Ajuntament a la zona de La Barquera i hem pensat d'oferir amb un lloguer baix, per sorteig, per a aquells que estan en una situació econòmica delicada. I aquelles que van reunir els requisits, s'han donat la setmana passada les claus perquè els habiten.

–Són pisos de l'Ajuntament?
 
–Si, són pisos nous completament amb un lloguer de 180 a 200 euros.

–I planegen oferir més pisos amb aquests plans?

–Tenim 2 cases que el que volem, a veure si podem, és fer una permuta amb algun constructor perquè les pugui reformar i adaptar-les per diverses famílies en aquestes mateixes condicions.
És clar les cases no pots oferir a aquest preu de lloguer baix i s'haurien de reformar.

–El que passa que això porta un temps no?

–És clar, porta el seu temps. Això dels 4 pisos s'ha pogut fer perquè els teníem habitables, són pisos de 2 habitacions, capacitat per a 4 persones, confeccionem les bases i immediatament –bo, immediatament– hem tardat uns 6 mesos entre el llançament i el lliurament de les claus.
Però en aquest cas, ja els teníem.

–Ha quedat molta gent fora de la llista?
 
–Uns quants. No tots reunien les condicions. Però bé, hem posat certes condicions perquè clar, poguessin fer-ho realment els que els necessiten. Hi ha certes obligacions i requisits que ha de complir la gent que ha rebut aquests pisos.

–És clar. Un pis aquí a Roda de Berà està entre els 500, 550, 600 euros depenent...

–Doncs aquí entre 180 i 200 el baix que era una mica més gran i una mica de jardí.

–Els requisits són molt estrictes?
 
–No. Residir aquí i estar empadronat com a mínim durant 3 anys. Tenir uns ingressos mínims i màxims. Que et asseguri que podràs pagar el lloguer durant 5 anys i bo, no tenir una renda molt alta perquè no tenia sentit aquesta ajuda. La idea era afavorir les famílies, a les persones amb fills. Sempre mirant una miqueta el tema social.

–5 Anys de contracte?
 
–Si, sempre que no es trenquin aquestes condicions. Per exemple si aconsegueix una feina o obté majors ingrés haurà de deixar la propietat per cedir als següents de la llista que han quedat fora.

–Perfecte, tant de bo que hi hagi més.
I que altres accions més estan duent a terme?

–Estic molt contenta en això ja que hem pogut organitzar El Banc d'Aliments.
Rebem aliments de Creu Roja però a part m'he mogut pels supermercats de la localitat i ens ajuden amb aliments frescos. Llavors els anomenem i una persona de la brigada els va a buscar i de seguida els lliurem.

–Hi ha molta gent que el rep?

–Per desgràcia, si.
Però bé, jo estic contenta de poder-los ajudar. Fins ara no s'havia fet això dels supermercats i veiem que responen i contents d'ajudar també. Perquè hi ha molts productes que els tiren perquè hi ha casos de supermercats que 3 dies abans de retirar la mercaderia. Aquest aliment està bo! És una llàstima que vagi a les escombraries.
Llavors els anem a buscar 3 vegades per setmana.
De vegades em donen una caixeta poc i altres 3 caixes grans. Depèn del que els sobrin.

–L'altre dia va sortir una informació en un diari amb dades de la quantitat d'aturats a la comarca de Tarragona i aquí a Roda de Berà hi ha actualment 610 en atur que segons el cens poblacional seria com el 20% de la població activa d'aquest poble. Hi ha alguna xarxa de contenció?

–Aquí s'ha viscut molt de la construcció, aquest és el mal de Roda. No hi ha indústria, no hi ha un altre tipus d'economia que no sigui el de la construcció.

–Però, Roda continua activa. Estan construint un nou supermercat ‘Aldi’, s'ha instal · lat ‘Lidl’ i ‘Bon Preu’...

–Sí, però desfavoreix al comerç petit.
Tot i això des de l'Ajuntament, estem promovent certs avantatges fiscals per instal.lar-se al Nucli Antic a l'hora de pagar els impostos.

–El que passa que és una zona que circula molt poca gent...

–Per això es fa d'animar a instal·lar comerços allà. Perquè ens estem quedant sols aquí dalt a la part antiga.
Si es pogués instal·lar un supermercat en aquesta zona hi hauria més vida. La gent es va on hi ha el supermercat. I la gent gran s'ha de desplaçar a la part de baix. Que no està molt lluny però per a un més gran que comporta pes!
Han vingut empreses fent estudis de viabilitat i ens diuen: aquí passen X persones. I clar qui és qui trenca aquesta cadena?

–Ja entrem a la part comercial de la teva regidoria ¿quines altres mesures d'estímul hi ha addicionals?
 
–A través de la ràdio Municipal de Roda de Barà, hem fet una campanya totalment gratuïta per tal que els comerços promoguin els seus serveis i productes.
La veritat no m'està responent molta gent. No em funciona. Es va passar una carta a tots els comerços. No es potser la gent que això de gratuït la gent li dóna com por.

–Desconfien que posteriorment han de pagar alguna cosa? 

–Potser. No. La carta explicitava que era gratuït per estimular el comerç.
L'Ajuntament ara fiscalment està en una situació que no pot donar tantes ajudes perquè necessita recaptar també. Doncs ja que la ràdio és municipal se li oferia aquest servei gratuït a través d'una entrevista i que expliquessin la història d'aquest comerç, es anunciessin les ofertes ... el que ells volguessin. Només 2 comerços han respost. Intentem fer coses que en certa manera no costen diners a l'Ajuntament però que ajuden amb una mica d'imaginació.

–Les cadenes com ‘Lidl’ o ‘Bon Preu’ mantenen l'obligació de contractar personal de Roda sempre. No dic quan inauguren sinó mantenir aquest compromís?

–Estan obligats però no s'ha complert. Estem darrere d'això.
L'anterior govern l'ha passat una mica per alt i entrem nosaltres i estem tractant de fer complir la norma. L'altre dia he estat al ‘AKI’ també perquè les noves contractacions siguin de gent que està sense feina aquí a Roda.
 
–Una persona que està en atur. Necessita estar activa. Sentir útil. Hi ha alguna mesura perquè puguin ara els que van quedar a l'atur per la construcció, es puguin reconvertir?

–Ara anem a treure el dia 28 de novembre a través de la borsa de treball, tallers d'orientació laboral en col·laboració amb ‘Adecco’ a l'escola d'adults al dia. S'estan fent esforços a través de la ‘Xarxa Òmnia’ perquè la gent que està en risc d'exclusió en l'ús de les noves tecnologies puguin accedir permetent que la bretxa digital no sigui tan gran a tal punt d'evitar que quedin exclosos. Hi ha molta gent que no sap fer un CV digital. Poden anar a la Biblioteca o a la borsa de treball i fer un currículum. El punt Òmnia està a l'escola d'adults de Roda. 

–L'estiu a nivell de comerç aixeca una mica els caps. Vénen molts estrangers.

 –Bé, els estrangers es queden al càmping. Ells es queden allà al càmping que l'ofereix tot. Aquí no pugen. Tenim dos càmpings que tenen premi europeu i no els cal sortir-ne. Ho han fet de manera que la gent se'ls queda dins. Hi ha botigues. Tot el té allà.
 
-I quan acaba l'estiu. Roda té llocs per descansar, visitar, les platges.A l'hivern hi ha activitats o esdeveniments que atreguin el turisme a l'hivern? 

–S'estan començant a fer coses. La Regidora de Turisme Isabel Mondéjar ha inclòs la Marxa Nòrdica que fomenta el turisme esportiu, també s'ha organitzat una ruta a peu per mostrar el Patrimoni de Roda celebrant 3 dies de les Jornades Europees del Patrimoni. Fa dues setmanes es van organitzar la I Travessia Costa Daurada, en col·laboració amb el nostre Ajuntament, el de Creixell i Torredembarra on van participar 133 nedadors en aquesta travessia.Això atrau gent nacional que té la seva segona residència aquí. Aquí no hi ha hotels.Ara estem intentant fomentar la creació de complexos hotelers. Hi ha dos possibles ubicacions per construir dos hotels a la zona de la platja així podem reactivar l'economia.
 
–I el port esportiu?
–Aquí es va quedar ...
 
–És una inversió molt gran ...
 
–No és l'Ajuntament, és de la zona portuària. És el que deia. El primer que munti alguna cosa i obre un espai d'atracció. Es mourà l'economia. Però ningú vol donar el primer pas.
 
–Però per exemple si un empresari vol instal·lar un hotel aquí, l'ajuntament li donaria alguns avantatges per poder instal·lar allà i no en un altre lloc?

 –Sí. S'està mirant una mica d'això. Unes avantatges que fa anys abans no s'han donat. A nosaltres ens interessa que s'ofereixin aquest tipus de coses. Però no serà com un Salou com ara d'hotels alts. Roda són tots pisos baixos i s'ha mantingut sempre aquesta imatge del poble. Jo poso un Salou perquè és el primer que em ve com a exemple. El que nosaltres no volem instal·lar gratacels alts i massificats. Això no. 
Apostem pel turisme de qualitat. 

–Salou es posiciona en la seva imatge com un lloc d'oci i diversió. Cambrils aposta cap al turisme esportiu i Roda en què es vol posicionar? 

–Roda. Cultural, esportiva. Tenim un port i podem arribar a oferir esdeveniments esportius. Però ens hem de moure i que algú aposti per nosaltres i que decideixi invertir aquí. Ens estem movent cap a això.
 
–I els constructors ara amb la parada que hi va haver no han buscat alguna sortida i acordar alguna acció amb l'Ajuntament per almenys ocupar els pisos buits i oferir-los com en el règim de lloguer de protecció oficial? 

–Estic darrere d'això. Estic parlant amb el Consell Comarcal de Tarragona i ho estan mirant. De vegades tu tens idees i la base legal no t'ho deixen fer. Et diuen que has de tenir una bossa de habitatge. No la tenim perquè la nostra població és petita. Però estem.
 
–Tercera edat. Els avis estan molt bé. 

–Els avis van sols. Estan millor que nosaltres.–Creiem que són els que estan movent l'economia d'aquest país.
–Sempre hi ha un avi que ajuda als seus fills. Aquí hi ha uns 800 socis al Casal dels avis. 

–800?
 
–Passa que no van tots. L'aforament no dóna. Però per general estan ben possessionats. Gaudeixen de la vida al màxim.

 –Hi ha algun avi que necessita ajuda o viure al casal? 

–No. Roda el que té és que és un poble de casetes i no hi ha aquesta necessitat imperiosa. No estan mai sols els avis. Tenim tres residències aquí a Roda i que si hi ha un avi que necessita aquest tipus d'habitatge aquí la té.Al casal van tots els divendres a divertir-se. Tenen el seu cercle, el que juga cartes, al domino, els balls. Ai que no els treguis els balls perquè em s'enfaden! Si el president vol fer algun tipus de canvis s'enfaden! Els seus excursions. Estan molt bé.

 –El que he vist és que ajuden molt a les famílies. Especialment a la sortida de les escoles els veiem a tots. 

–És una manera d'ajudar. Abans es deixaven als nens al menjador i ara se'ls emporten als avis. I això és una gran ajuda. Econòmicament em consta que hi ha algun avi que ajuda al seu fill o filla perquè algun ha quedat a l'atur.De moment ells tenen una pensió i els poden ajudar i clar també això els priva de fer el que feien abans i no poden fer el que feien abans.En general els veig bé. La gent gran és la que em compensa més.

–El ambulatori nou...

–Si. Això ha donat una major qualitat de vida per a tots. Especialment per als avis. No han d'agafar el bus. Només l'especialista però per fer anàlisis de sang ja no han de desplaçar.

–Vindrà alguna vegada el tren Rodalies a Roda?

–No crec. S'ha paralitzat tot. Igual tenim igual 4 trens.

–Amb la barrera automàtica no està més l'últim guardabarreres de espanya no?

–Igual segueix un senyor. Hem demanat que de moment es quedi una persona igual. Fins que ‘Renfe’ no ens ho tregui hi serà.
Igual reconeixem que no estamo bé tant en trens com en bus que fa a la comunicació i horaris amb altres pobles i ciutats.

–Hi ha algun pla per construir un pas de vianants per creuar a la ruta nacional a l'entrada del Roda?

–Això estava aprovat. Però la Generalitat ho ha paralitzat tot.

–I el carril bici a la carretera d'accés a Roda. Molta gent que va cap al poble caminant per aquesta carretera és un perill.


–Lamentablement no és òrbita de l'Ajuntament. És diputació i està tot paralitzat. Hem demanat tot això i sabem que és un perill perquè veus que hi ha molta gent que ve amb bici i caminant ... De fet el nostre programa electoral estava posat això perquè ho teníem aprovat. Però de moment s'ha paralitzat tot. 

–I l'últim les festes. L'última va ser de Halloween i ha reunit 300 persones. 

–Si, és la segona vegada que es fa i s'ha superat la de l'any passat quan vam començar. És una manera de donar una mica d'alegria també que afavoreix el comerç, per a la gent que per un moment deixi una mica els problemes de banda perquè van els nens i els pares van també amb ells i almenys aquesta estona és més d'oci. Després tornes a la realitat però ... 

–I altres festes programades per incentivar el turisme i el comerç com la Fira Medieval o amb altres pobles? 

–Hem fet la Festa Medieval a l'estiu. Ja ens plantem a la festa de cap d'any, Nadal, Reis i després, Carnaval. Cada dos mesos tenim alguna cosa a part del que es fa com la Festa Medieval o la Festa de la mar, depenent de la partida que tinguis i el que pots fer.Tot manen els diners però a veure estic molt contenta i també a les associacions que ens estan ajudant molt. 

–Sí? Per exemple? 

–A la festa medieval la contracta l'Ajuntament. Però com no hi ha diners fas com un troc. No els cobrem ocupació de via pública i llavors es poden fer coses. No queda una altra. Trobes que és una festa que fas al poble a canvi que ells no et cobrin per fer aquesta festa.

 –Hi ha alguna possibilitat de intercanvi, per exemple per a gent que està en atur, algun impost anual que puguin estar exempts per la situació que viuen? 

–No. A veure. Hi ha per exemple en el tema que si s'havia de retornar alguna fiança i no ha ... això sí s'està fent. Ens trobem a l'inici d'aquest govern que s'havien un munt de fiances que no teníem diners per tornar-les. Llavors sí que hem estat fent això a canvi de l'IBI, a canvi de l'aigua, anem descomptant.A més a les noves ordenances hem posat alguns beneficis perquè la gent que vulgui muntar un comerç pugui fer-ho amb més facilitat. Però bé, hi ha traves legals, s'han de fer les ordenances, abans aprovar per un ple i això... es retarda molt més del que un voldria. S'acaba fent però no ho ràpid del que tu vols fer-ho.